Aquesta setmana ens podem sentir afortunats d’escriure a les pàgines del Bondia i no a les The Washington Post, on Jeff Bezos tanca el suplement setmanal dedicat als llibres. Bezos, propietari, amo d’Amazon, la llibreria digital més gran del món que l’ha convertit en un home riquíssim, elimina les ressenyes literàries del diari. A més de per no estar a les ordres de Bezos (o així ens ho sembla com a mínim) també ens podem sentir afortunats per comprar llibres a les llibreries de les persones i no a les dels algoritmes. 
Aquestes setmanes també assistim de nou a debats sobre el cos de les dones: tapem les dones, destapem les dones, deixem avortar les dones, no deixem decidir sobre el propi cos, donem drets a les dones, neguem drets a les dones. Debats que donen voltes, que mai arriben a cap profunditat i que s’eternitzen. Decidim, legislem, opinem segons la llei divina i no segons la llei humana, donem voltes i voltes sobre aquest objecte etern que és el cos de la dona, sobre aquest objecte de batalles polítiques i culturals, sovint sense escoltar la seva veu.
Ara que ja ens hem fet fotos de postureig, hem anat a tallers de maquillatge i purpurina de colors per celebrar el 8 de març i ho hem tenyit tot de lila per una estona, ja podem tornar a la normalitat. I també podem llegir Els éssers estimats, una brevíssima novel·la de la gallega Berta Dávila, editada en català per Les Hores, que em va passar Laura Casanovas. Dávila, amb un estil magnífic i una llengua de poeta (també ho és i molt premiada) escriu sobre dos temes rars en literatura i incòmodes fins a la medul·la: la depressió postpart i l’avortament, que la protagonista viu en dos moments diferents de la seva vida. 
Dávila retrata, analitza, com poca gent ha retratat, què pensa i què sent una mare que després d’un part no és feliç i què pensa i què sent una dona que decideix avortar l’embrió que porta dins, en aquest cas, en un segon embaràs. 
Descriu la transformació (l’anul·lació) que suposa la maternitat i els seus efectes, explica com apareix una nova persona que, a vegades, no ha sabut/pogut reconstruir-se: “Una mare recent és una dona de dol per aquella dona que deixa enrere. (...) No hi ha cap transformació que exigeixi tant a canvi ni, sobretot, tant de silenci. Quan algú abandona el seu país perquè ha acceptat una feina nova i excitant a l’altra punta del món, qualsevol entén que l’emoció o l’alegria, si apareixen, venen barrejades amb la incertesa i la nostàlgia. En el cas d’una mare recent, mai no és així. Una mare recent és un lloc en què no caben ni la controvèrsia ni el penediment, perquè tot ho ha d’ocupar la felicitat”, escriu una autora que acaba el llibre explicant que la depressió postpart és la primera causa de mort de les mares als països occidentals, per davant de les hemorràgies i de la hipertensió.