9 de març
Campanya d’Andorra feminista Trenquem-lo. El maleït sostre de vidre. A més de fotos, dades, de fonts oficials com ara el Govern: “1.255 dones ateses al Servei d’Atenció a les víctimes de violència de gènere”. O: “A Andorra les dones cobren, de mitjana, 529 euros menys que els homes”.
Sense ficció dedicat a la prohibició de l’avortament a Andorra. Una anàlisi llarga, amb gairebé totes les veus, que mostra amb calma, lluny de titulars ràpids i cridaners, una realitat greu. Dos moments del reportatge ressonen al cap tota la setmana. Un dels testimonis, a les fosques com tots, sense nom, explica que havia portat un fetus amb greus malformacions cerebrals i neurològiques i amb el pronòstic que, un cop nascuda, la criatura seria un vegetal sense possibilitat de viure gaire temps. El sistema obligava una noia de 16 anys a gestar i parir en aquestes condicions. El segon, ja amb llum, Antònia Escoda, reflexionant com lleis complexes d’acceptar pel copríncep episcopal –la unió de persones del mateix sexe i la llei del gran negoci de la reproducció assistida– han pogut prosperar amb alguna estratègia, mentre que la llei que només afecta la dona queda encallada a la sagristia.
La Fundació Julià Reig presenta Dones invisibles, de Magda Mata i Joan Micó, una anàlisi amb perspectiva històrica del paper de la dona, de la incidència de la violència de gènere i del gran problema de la conciliació. Dona és igual a cuidadora, de persones, animals i plantes, la gran cuidadora.
Premis Olympe de Gouges a empreses que fomenten la igualtat entre homes i dones. Una esplèndida professional embarassada a l’escenari. Campanyes per subratllar que existeixen lligues femenines. Dones futbolistes que volen dret a baixa i uns salaris dignes. Jugadores de vòlei fent anuncis demanant respecte per al seu cos i atenció per al seu joc.
Cartelleres teatrals que ressusciten dramaturgues. Solitud al TNC i tot un cartell d’autores que es representaran aviat. Seix Barral publica una col·lecció d’escriptores amb el pseudònim masculí guixat i el nom real al costat.
Reportatges sobre la poca comprensió de les malalties i els diagnòstics a les dones. Símptomes i dolors desconeguts per metges durant dècades, endometriosi, per exemple. Tot són nervis. O histèria. Investigadores, científiques, cineastes, han saltat als mitjans de comunicació aquests dies, reportatges de comptadores d’estrelles de la NASA oblidades per dones –i algunes també per negres. A poc a poc, van sortint del calaix. Luna Miguel reivindica les dones del boom hispanoamericà a El coloquio de las perras.
Feministes que convoquen “actes no mixtos”, dones que semblen voler fulminar el gènere masculí. Autocensura, de vegades, en callar crítiques a les nostres. Homes que no gosen fer comentaris sobre dones per por de semblar masclistes.
Homes desconcertats, homes imprescindibles per al canvi. Temps de canvis reals? També temps d’errors. Anàlisis i diagnòstics claríssims sobre la taula. Com mai hi havia estat? Esperem el temps de més fets.
Versió per a imprimir