Es diu que vivim en un món frenètic, en part perquè la velocitat que imprimeixen els mitjans tecnològics ens hi fan anar, tot i que qui els manegem no són extraterrestres, sinó persones com tu i com jo. I potser és aquest ritme marcat per la immediatesa el que se’ns contagia en totes les esferes de la vida. Això és el que em dona avui per pensar en aquest matí de dimarts d’una setmana que es presentava més tranquil·la, a priori, pel contagi del que serà la que ve, marcada per les vacances escolars amb motiu del Carnaval. Doncs bé, ja portem dos dies d’imprevistos que es podien preveure, ni més ni menys. I tot pel tall de l’RN-20. No m’estranya que amb aquest desfici col·lectiu esperem que el tall s’arregli en un tres i no res, com per art de màgia, gairebé. Que si ara se’ns convoca per fer valoració de l’informe i que si ara a correcuita el ministre de torn ens explicarà el que ha vist de com estan les coses in situ. I això que ahir mateix els companys d’ofici van preguntar si es faria un comunicat i se’ls va indicar –per dir jurar i perjurar– que fins dimecres no es tornaria a dir res més.
Convé una mica més de calma i planificació, sí, planificació, que ja fa dies que hi va haver l’esllavissada i des de la setmana passada que se sabia que ahir es rebria l’informe de com estaven les coses per part de França. I encara es preguntaran alguns per què dimonis serveixen tants assessors. Doncs sí, ens ho preguntem. I en els moments de crisi, és clar que hi ha un component de sorpresa, per això en diem de crisi, però passat el primer cop hi ha d’haver un component de serenor i reflexió i de marcar el camí a seguir. Altrament anem d’aquí cap allà a bandades, com baldufes mal tirades. I som persones, ves per on.
