Pier Paolo Pasolini va desenvolupar, durant la seva vida, tot un pensament del que beuen les seves creacions i que va resultar contraintuïtiu fins i tot pels seus contemporanis. Aquesta unicitat de la seva veu va trobar resposta molt temps després de la seva mort, succeïda el 1975 en circumstàncies mai del tot aclarides. Avui dia, els conceptes que la suporten segueixen essent suggeridors. A Pasolini el caracteritzava la seva vehemència, el seu convenciment i la seva lucidesa. Aquestes característiques es feien patents en les seves aparicions públiques. És per això que el volum Todos estamos en peligro. Entrevistas e intervenciones té especial valor per conèixer els fonaments i la visió del món d’un creador únic.
Pasolini va ser un comunista sense partit des que va abandonar el PCI. En aquesta llibertat va bastir el seu edifici conceptual sense deixar de banda els principis marxistes. Però van ser la vida i la creació les que van dibuixar les seves idees. Per començar, Pasolini va observar, en el període que va de la postguerra als 70, la mutació completa del seu país, Itàlia. Per a ell, la classe social és l’eix que divideix el món i que atorga significat als fets. Parlà d’una revolució antropològica operada sobretot en el món del subproletariat del centre i el sud del país, una classe amb una cultura pròpia, que vivia a la perifèria de les grans ciutats, especialment la de Roma, territoris centrals del discurs creatiu i filosòfic de Pasolini. 
El neocapitalisme va ser la força impulsora d’aquesta revolució en assolar l’herència camperola que portaven els habitants d’aquest espai, és a dir, en esborrar en favor d’una conversió a la Ment burgesa els modes, el pensar i la vida que substantivament romania aliena a les maneres de fer i la moral petit-burgesa que imposava la modernitat neocapitalista -la industrialització, l’èxode rural i l’aculturació consegüent-. Una cultura forta basada en valors precatòlics, estoics i epicuris, que en el tràngol esdevé neurosi fruit de la frustració en no poder adaptar-se. Aquesta cultura forta –de la qual el llenguatge, a través del dialecte i l’argot, és una part important– esdevé uniforme i, com a molt, muta en subcultures servils, com la dels estudiants –va ser molt crític amb els esdeveniments del 1968. Pasolini bateja aquest procés com a genocidi perquè esborra i imposa esquemes de significat de capes senceres de població.
El plantejament es transforma i en avançar els anys Pasolini parla del consumisme com a fase superior del neocapitalisme. Ja no es tracta de la industrialització, sinó que la Ment burgesa ha conquerit els individus en la instància del consum, això és: la mercantilització de la vida. Ja no existeix moral ni alegria a la perifèria, ja no existeix un món diferenciat del burgès. L’absorció és total, el conformisme és la doctrina. Però el principi pasolinià no és només un rebuig en bloc de la modernitat fonamentat en els conceptes que s’han vist, sinó l’intent d’agermanar desenvolupament i progrés, dues nocions que per separat són esclaves de l’entropia del capital.