Un dels fills de puta més grans de la història va dir una vegada una certesa incòmoda, però absoluta. Joseph Goebbels es deia aquell element, i l’afirmació en qüestió ja la deuen saber: “Una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. Sincerament, depenent de l’enganyifa i, sobretot, de les orelles que estiguin disposades a escoltar-la, moltes vegades no cal arribar a un miler de repeticions. Ni tan sols a un centenar. Simplement, a vegades, depèn únicament de qui és l’executor de la pantomima perquè aquesta sigui creguda, acceptada i consentida per la resta. Però hi ha mentides i mentides, algunes són més complexes i elaborades, i d’altres més simples i, fins i tot, improvisades. N’hi ha, també, que es veu d’una hora lluny que efectivament te l’estan fotent, i d’altres que per molt que t’hi esforcis ets incapaç d’interpretar-la. Tot depèn de la professionalitat de “l’enganyador”. I de la voluntat d’un de ser enganyat.
Posem un exemple gràfic i banal d’enganyifa: un suposat penal en un partit de futbol. Oblidem-nos per un moment que existeix el VAR i les repeticions i els àrbitres –i la mare que els va matricular– i quedem-nos únicament amb l’acció. Què acostuma a passar? Doncs que els seguidors de l’equip perjudicat diran rotundament que no és falta i els del beneficiat, que sí. És així. Cadascú tindrà una perspectiva diferent respecte d’un mateix fet. Bé, doncs ara tornem a recordar que efectivament existeixen suports gràfics que ens permeten analitzar l’acció amb precisió. Novament, què acostuma a passar? Doncs que independentment que el jugador hagi fingit el penal, els del seu equip seguiran dient, en general, que ho és, i a més, claríssim! El futbol i l’objectivitat no van de la mà –els ho assegura un futbolero–. En fi. Els sembla si traslladem l’exemple a la sortida d’un acte del Senat del país veí del sud el passat 2 de març? Potser no cal. O sí?
