La veritat és que mirant la cara de felicitat i tranquil·litat que feia el copríncep Macron aquests dies a Andorra se m’ha acudit que en algun moment li hauria pogut passar pel cap demanar-li a Espot, en alguna ocasió amb més cara de pomes agres, que s’intercanviessin el lloc, que ell es quedava a Andorra i que el cap de Govern se n’anés cap a l’Elisi. Amb les dificultats per formar govern o la situació geopolítica que l’ha posat al límit del ridícul per obra i gràcia de Trump, la trentena que protestaven a la plaça del Poble li deurien semblar música celestial, comparat amb les ràtzies de joves descontents que sovint tenen lloc als suburbis de París.
Bromes al marge, si una cosa ens ha deixat la visita de Macron al Principat és que el règim de Coprincipat gaudeix d’una salut de ferro, malgrat els esforços precisament dels que més el defensen de fer-nos creure que està en risc, res més lluny de la realitat. La imatge dels dos coprínceps passejant plegats a Ràdio Andorra i les paraules d’uns i altres de conciliació posen de manifest que tenim coprincipat per anys. De fet, gairebé tothom el vol, el valora i és conscient que ha estat històricament garant de la supervivència d’Andorra, així que està condemnat a perdurar.
Fins i tot el tema espinós de l’avortament, que sens dubte separa els dos coprínceps, semblaria ser que ha estat consensuat en una posició a mig camí: tolerem l’opció de la despenalització, almenys de cara a la galeria, tot i que no està clar que s’acabi portant a la pràctica. De fet, no ens enganyem, a Macron li és igual si es pot o no avortar a Andorra, prou feina té a casa seva com per preocupar-se per això, i als polítics d’aquí que manen ja sabem que ja els està bé com estan a les coses, en la línia del Vaticà. Per tant, qui dia passa, any empeny. Veurem, però, si amb el temps l’escletxa que s’ha obert acaba provocant tensions i finalment les coses canvien. Seria desitjable, però no ho acabo de veure, a no ser que a les pròximes eleccions, els resultats facin un gir inesperat.
Un altra carpeta de pes en la visita del copríncep era, sens dubte, l’acord d’associació amb la Unió Europea. El seu suport incondicional i el dibuix d’un calendari a pocs mesos vista del serial de la dècada sembla albirar un principi del final, tot i que es continua sense aclarir si finalment es farà el famós referèndum, que hi és o diuen que hi és però que ningú no veu. De tota manera, el que és segur -desgraciadament- és que encara haurem d’esperar cert temps per a la resolució final.
També m’agradaria aturar-me en l’àmbit de l’educació i de les llengües. Macron va prometre llarga vida a l’escola francesa i va ressaltar l’aposta pel multilingüisme. En el primer cas, és just reconèixer que quan no existia l’Escola Andorrana, l’ensenyament públic francès i espanyol van donar educació a generacions d’andorrans. Això s’ha de posar en valor. Ara bé, que el president de França faci un elogi del multilingüisme, mentre al seu país aquest valor brilla per la seva absència, inclòs el català a les comarques nord-catalanes, on és un idioma proscrit i clandestí, ja que els alcaldes no el poden ni fer servir a la sala de plens, no és oficial i no es pot estudiar a l’educació pública, només a centres privats de la Bressola, és un exercici de cinisme de l’alçada d’un campanar. En aquest sentit, es trobaria a faltar una apel·lació d’Espot en la línia de la reciprocitat: nosaltres potenciem el francès aquí i vosaltres doneu aire al català a les comarques d’on és propi allà. És arriscat i no està en la línia de fer l’andorrà, sí, però al català li calen accions valentes.
Per últim, ressaltaria el que al meu parer és una excessiva parafernàlia protocol·lària. De fet, el mateix Macron es va saltar el protocol més d’una vegada, suposo que fins i tot ell embafat d’encotillar excessivament l’escena. Entenc que per a Andorra han estat dos dies importants i que es volia donar rellevància a la visita, però de vegades les coses més senzilles són les més autèntiques i les que millor record acaben deixant. Deures per a una propera vegada.