Demà dimecres 21 de maig farà exactament un mes de la defunció de Jorge Mario Bergoglio, el Papa Francesc. El dia del seu funeral, a la plaça de Sant Pere al Vaticà, es van reunir més de 400.000 persones i es van dir misses d'homenatge a moltes ciutats del món, cosa normal si tenim en compte que el Papa de l'Església catòlica és una de les persones més influents del món. O això sembla.

Fins aquí, tot dins dels paràmetres normals que es poden esperar. Però com que els temps que vivim no són tan normals, el comiat del pontífex es va veure enfosquit per una situació que, a hores d'ara, no ens hauria de sorprendre. I quin era? Imagineu-vos: el Vaticà va haver d'impedir que les persones que entraven a la Basílica per acomiadar-se'n es fessin fotos –en aquest cas selfies– davant del taüt obert, cosa que està prohibida des del 1996. Per què dic que no ens hauria de sorprendre? Perquè ara, el que importa no és haver estat en un lloc, l'única cosa que importa és que en quedi constància. Ja no interessa gaudir del lloc i, eventualment, registrar-lo amb una fotografia.

Ara, simplement, la gent necessita que se sàpiga que ha estat aquí. I què és el que trobem si gratem una mica aquesta superfície tan banal que és fer-se una selfie? Simple... El discurs és “mireu, JO he estat aquí”. Ni més ni menys. La resta és irrellevant. De fet, n'hi ha prou de veure el que succeeix, per exemple, davant de la Mona Lisa de Leonardo da Vinci: gairebé tothom s'hi fa una selfie, fins i tot sense contemplar el que tenen davant, perquè els importants són ells, no una de les obres més grans de la Història de l'Art. Però bé, tampoc podem pretendre molt més.

D'altra banda, l'estupidesa i la ignorància no són noves. Encara recordo, en un viatge a Florència cap al 1994, estar davant del David de Michelangelo i veure de fons que un grup de persones dels EUA passaven sense donar massa importància a l'escultura i un membre del grup deia “això és només un tros de marbre”. I es quedava tan ample. Ja ho va dir el gran Jesús Quintero: “Sempre hi ha hagut analfabets, però la incultura i la ignorància sempre s'havien viscut com una vergonya. Mai com ara la gent havia presumit de no haver llegit un llibre en la seva vida, de no importar-li res que pugui fer olor lleument a cultura o que exigeixi una intel·ligència mínimament superior a la del primat”. I així estem. Llevant importància a tot l'important i elevant fins a nivells insospitats d'èxit i fama veritables illetrats.

Panem et circenses, deien els romans, i que segueixi la festa, que si tenim sort, la podrem veure retransmesa per estríming. I si no, ja trobarem algú que es faci una foto... a tomba oberta.