Sempre he defensat que per anar a treballar cal anar còmode. I que la vestimenta no fa les persones més o menys professionals. Dit això, també crec que s’ha de mostrar un mínim respecte cap als companys, l’empresa i les institucions amb què s’ha d’interactuar, i una de les formes de demostrar aquest respecte és amb higiene i una imatge presentable. Això és, roba decent, sense estrips ni forats, o curta de més.
I a què ve tot aquest rotllo? Doncs a la polèmica, debat, discussió, diguem-ne com vulguem, que s’ha creat a tomb del codi de vestimenta adoptat pel Consell General. Ja he dit que soc partidària d’anar còmode a la feina, i això també m’ho defensava un lletrat del Parlament de Catalunya que vaig tenir la sort de tenir de professor ja fa una bona pila d’anys a la Universitat Pompeu Fabra, a qui algun cop li havien retret, no a la universitat sinó al Parlament, que anés a treballar amb vambes, i que justament diu que els responia això, que ell per treballar havia d’anar còmode. Era l’època, potser alguns ho recordareu, que allà també es va alçar la polèmica perquè tenien un conseller de la Presidència de la Generalitat que mai no portava corbata. És del mateix poble del qual soc originària, i mai ha dut corbata. Les corbates li molesten, el fan estar incòmode. I una altra vegada: per treballar cal anar còmode.
Potser Emilio Aragón amb les seves Converse i l’americana va ser un pioner, i avui ja no discutim que un calçat esportiu també pot vestir, encara que no qualsevol calçat esportiu. I tampoc discutirem que l’ús o no de la corbata aporti més o menys elegància, però sí que el xandall no n’aporta gaire. La llargada d’uns pantalons és discutible, algunes bermudes també poden estar a l’alçada de molts escenaris.
En resum, crec que del que es tracta és d’adequar-se al lloc, a l’esdeveniment i a les persones, i no tant d’un calçat específic o d’ensenyar més o menys cama.
