El moment actual cada cop recorda més a l’ambient que es va viure a Europa fa uns cent anys. Com la humanitat pot ser col·lectivament tant estúpida, per repetir, sistemàticament i de forma cíclica, els més monstruosos dels errors? No aprenem, fem com la canalla que després de rebre el perceptiu mastegot correctiu, només ens esforcem a encaminar-nos bé el temps directament proporcional a l’oblit de l’enuig dels pares.

Els nostres padrins van viure uns moments terrorífics: guerres, crims de guerra, genocidis, poc accés a la cultura, mort, pobresa i destrucció. Les tristes conseqüències de l’embat de règims totalitaris que assoliren el control de bona part d’Europa. Fins i tot intel·lectuals de la talla d’Unamuno els van riure les gràcies en un primer moment, al·legant la necessitat d’ordre. Aviat el vell savi de Bilbao va veure que el franquisme, suposat abanderat dels valors més ferms, volia vèncer sense convèncer. El resultat: milers i milers de morts en una absurda guerra civil, als que se li han de sumar uns quaranta mil afusellats, un cop acabat el desastrós conflicte bèl·lic ibèric.

Els règims totalitaris han tingut sovint un gran suport popular. Hitler no hauria aconseguit mai el poder sense el suport del poble. Franco tampoc sense el de la dreta espanyola i la part més reaccionària del clergat. Mussolini encara ho va tenir més ben encarat rebent la benedicció incondicional del rei Victor Manuel III d’Itàlia. Andorra no es va salvar d’aquesta allau ideològica reaccionària: durant bona part de la II Guerra Mundial vam tenir dos coprínceps addictes a règims totalitaris: el d’Urgell era un famós prelat franquista, Pétain que estava instal·lat a Vichy, dirigia un règim titella sota la tutela dels nazis. Entre moltes altres conseqüències, els andorrans van perdre el sufragi universal masculí, aconseguit per l’embranzida renovadora dels anys trenta. Només l’arribada al poder del general De Gaulle va fer possible restablir aquest dret, un cop acabada la II Guerra Mundial.

Tant de bo els paràgrafs anteriors fossin un sentit repàs nostàlgic de la nostra història passada. Però l’evolució dels darrers anys ens encaminen vers a presagis molt preocupants. Tenim líders polítics que ja han assolit el poder a través de les urnes, com en el seu dia ho va aconseguir Hitler: Putin, Orban, i Trump. Altres s’han quedat a les portes d’assolir-lo com Le Pen, a qui li va anar de ben poc esdevenir la nostra primera copríncep des dels temps de Joana d’Albret, en aquell llunyà i convuls segle XVI. Le Pen, tan amant de la nostra llengua nacional i la idiosincràsia andorrana...

Estem en retrocès, i en sabem les més que possibles conseqüències. Però el populisme triomfa arreu i guanya terreny mitjançant el missatge fàcil, absorbible des de la frustració social. Saben fiscalitzar l’enuig popular, fent calar els postulats en una societat cada cop més entrenada a no pensar, ni contrastar ni, per damunt de tot, realitzar el més mínim esforç empàtic.

La solució és llegir, tenir inquietuds, conèixer. Aquell convèncer i no voler vèncer al diferent. L’alternativa és un món on els matisos estan quedant en el no res, sovint refermats en extraordinàries campanyes informatives degudament orquestrades. Estem esdevenint una societat de corders menats per quatre pastors malèvols que ens volen sotmetre a la seva entera voluntat. Per si faltés poc, ens trobem amb l’absurditat d’un importat wokisme ferotge, que ajuda a enriquir, amb arguments fàcils, els postulats més reaccionaris.

Ens cal més que mai que triomfi la cultura, coneixement i l’interès per la lectura. Diàriament ens vulneren drets fonamentals que teníem per assolits i sagrats, reflectits en constitucions democràtiques com la nostra. Caldrà esdevenir uns aguerrits llops en contra d’aquests pastors malvats, o ens veurem molt aviat abocats a la catàstrofe.