Crec que plorem massa per les oportunitats perdudes. Hi deu haver poca gent que no tingui en la seva biografia moments en els quals s’esvaeix l’ocasió perfecta de formar part d’alguna cosa irrepetible. Quantes vegades ens haurem preguntat... i si me’n penedeixo? Difícilment es pot viure sense algun remordiment tractant cada dia d’aixecar el vol en el teu cap. Les pèrdues tenen de bo el forat que deixen, ja que res t’impedeix de tornar-lo a omplir com tu vulguis. Hem estat molts dies sense abraçar els nostres amics o amigues, també familiars que estan vivint a altres llocs. Després del confinament és el moment dels retrobaments. N’hi ha de més atrevits que desafien el virus i d’altres, més del meu estil, que encara tenen por. Això sí, tinc la sensació que com més gent veig i em retrobo, perquè ara és el moment de tornar-los a veure, més em dolen aquestes abraçades prohibides d’aquesta nova normalitat –no m’acaba de fer el pes aquesta expressió, i crec que trigaré molt a acostumar-m’hi–. Vull omplir els dies de la post-Covid amb abraçades, gestos d’afecte cap a aquells que formen part del meu entorn i que han estat tancats com jo a casa per no donar cames a un virus que ens ha allunyat, físicament i socialment. Ens han canviat els costums, allò que fem sense cansar-nos. Els costums ens donen sensació de seguretat. Tots en tenim molts que ens ha tocat canviar o que ens tocarà canviar. El més incert és que no sabem quins seran els nous i com hi reaccionarem. Hem perdut coses, però d’altres han perdut molt més. De fet, a molts se’ls ha endut un minúscul bitxo sense poder fer l’última abraçada prohibida. Per als que hem tingut la sort de quedar-nos, no abaixem la guàrdia.