La Terra està a punt de completar cinquanta voltes al Sol, des que el cos de Ricardo Eliecer Neftalí Reyes Basoalto es desintegrà. Home exemplar i blasmable, virtuós i maldestre, terrenal i diví, desgraciat i afortunat. Mentre les intencions poètiques i polítiques foren modernes, avantguardistes, impures, revestides de realisme imaginari i despullades d’utopia realista, aventures amoroses i pugnes ideològiques se succeïen, el temps brostava i els moments recorrien, com un aire misteriós, paratges d’oblit, memòria, dignitat i desencís.
Somriures daurats endolcien la sobtada nostàlgia autumnal. Mans tremoloses feien voleiar mocadors blancs. Una veu de cristall es rompia. Besades amb sabor de mar: llavis que eren algues, i llengües, peixos. Abraçades blaves. L’estimat, pobre viatger errant, ebri de l’encanteri del crepuscle encès als ulls de l’amada, salpa en proa incerta. Llàgrimes salades. Miralls de soledat: reflexos càlids de l’amor fugaç i etern. Galàxies, escales, closques en espiral. Lluna fosforescent que entra a la intimitat d’un dormitori on les carícies han sigut promeses de plenituds i presagis d’absències. Brillava aquella llum argentada, còmplice i delatora, esberlava onades rituals d’ànsies i anhels, somnis vençuts, còpules boges.
Aviat una àcida tempesta assotarà el port desert de matinada. No hi ha aixopluc segur per al bell final de l’estiu que ja neix abocat a morir. El poeta anomenat Pablo Neruda respira dolor, escriu la seva cançó desesperada. Però la radiació d’un far travessa la boira espessa. Llarga tendresa i curt desig vaguen per les ratlles del paper pautat. Papallones nocturnes tornen als fanals. Silencis densos poblen espais entre mot i mot. Els mateixos braços que enterraren, ahir, companys amb il·lusions envellides per la pena s’enfilen avui a les ruïnes de l’amargura amb l’avidesa amb què l’heura i la molsa s’aferren a verticalitats del destí.
Demà la llibertat apassionada cavalcarà per erms i passos de muntanya a la cerca de cels més esperançadors. Llavors els plors evocaran travessies cap als hiverns meridionals, fugides, estacions de partença sense retorn, comiats inevitables. Cartes perfumades volaran a morades d’exili. A les albes florirà un equinocci que ofrenarà pètals a les tardes fràgils. El poble hissarà banderes de sang a les primaveres invencibles. Els déus guariran les ferides profundes de desamors i revolucions. I oceans enllà de totes les derrotes apareixeran illes sense ombres d’ocells sinistres. Hauran germinat a la cendra odes regades que esdevindran arbres arrelats als nostres cors. Dormirem sobre coixins suaus. Escoltarem rumors de presències transitòries, ecos de records llunyans, fulles caigudes a les aigües d’ànimes abandonades. Ens acostarem a la riba de cada foc. Sobreviurem als naufragis. Emergiran alegries renovades de l’obscuritat, quan rellegim a la sorra fina versos infinitament tristos.
