Falta poc menys de quinze dies per Nadal. El Nadal més estrany que molts haurem viscut. Molts ens resistim a pensar que no podrem veure la nostra família i estem maquinant plans estratègics per fer-ho de la manera més innòcua possible, sumant bombolles i restant efectes adversos, quan sabem que realment dos més dos sempre seran quatre i que per molt que vulguem evitar-ho, aquestes festes seran diferents.
Seran diferents perquè la gent està crispada, com que no veiem els somriures desconfiem de tothom, per molt que amb els ulls vulguem transmetre alguna cosa, farien falta almenys tres onades més de la pandèmia per comunicar-nos sense la resta de la cara. Els carrers estan tristos, sense els turistes que envaïen a discreció el nostre país. Com els enyorem, com trobem a faltar veure els carrers plens i les botigues a vessar, per després poder queixar-nos, eh? De les retencions, de no poder anar a comprar, de les cues d’excursionistes per accedir a Tristaina aquell agost que ara veiem com un miratge; que aquesta part del joc no ens la treguin, ens queixem, però de bona fe.
Aquests dies les decoracions desperten melangia i nostàlgia, el nostre estat d’ànim va decaient i necessitem una dosi forta de coses prohibides, una dosi forta d’abraçades i petons.
Quan fa que no abraceu un amic? L’altre dia jo ho vaig fer, sí, soc un temerari, però ho necessitava (ell i jo); i és que hi ha coses que no es poden expressar amb paraules, i sentiments que amb un gest tan senzill es transmeten sense interferències. Va ser una abraçada curta, no crec que trenquéssim cap protocol, a més anàvem amb mascareta i ens havíem ruixat amb gel hidroalcohòlic indiscriminadament en diverses ocasions abans del contacte.
Diuen que les abraçades proporcionen beneficis a la nostra salut, i la manca d’elles segur que la perjudica. Diuen, diuen...
...diuen que redueix la pressió arterial, donat que quan abracem segreguem oxitocina, l’hormona de la felicitat, i aquesta va a la sang fent que reduïm el nivell d’estrès. També s’ha vist que les aferrades –me n’he anat al mallorquí perquè no he trobat cap sinònim d’abraçada– fan que segreguem endorfina i dopamina, que fan que ens sentim millor. A veure si realment abraçar-se acabarà essent causa de dopatge.
Pel que fa als tan enyorats petons entre amics, o els que fem quan et presenten algú; aquesta manera tan nostra d’aproximar-nos, quan fa que no feu petons a desconeguts? Bé, dit així no queda tan bé, però en certa manera és el que solíem fer, i crec que realment també els trobem a faltar, igual que trobem a faltar les abraçades i els petons als familiars que viuen lluny, ara més lluny que fa nou mesos sense haver canviat de residència; a la mama, que fa dies que no veig, a la iaia, que en té noranta-sis, a la tieta, que enyoro moltíssim...
Sigui com sigui continuarem maquinant, a veure si se’ns acut el pla perfecte per al Nadal impossible.
