Absències

Estic llegint Llibre d’absències, que Miquel Martí i Pol va publicar l’any 1984. N’havia llegit i fins i tot après de memòria algun poema com Lletra a Dolors o Parlem de tu, però no m’havia endinsat i deixat emportar per la resta de poemes del recull.

Fa poquet un ésser tan estimat com una mare va volar cap als estels i, tot i el suport inestimable d’éssers propers, com els fills, la germana, el pare, els tiets, els familiars i els amics i les amigues, el buit i la solitud m’envaeixen. Pensava que hi estava preparada, ja que n’era conscient del final. Però no.

No crec que estiguem mai preparats. Hi ha una vella dita que diu: “Mentre hi ha vida hi ha esperança.” I encara que hi hagi una malaltia mortífera que s’amagui de manera pèrfida en l’ésser estimat, l’esperança roman viva.... sobretot si en aquest ésser brollava sempre i a tota hora el bon humor i l’optimisme, i es reservava el patiment en la solitud de la seva intimitat. No va expressar ni reconèixer mai cap queixa. Sols ens volia protegir i evitar la nostra tristesa o angoixa davant de la seva malaltia. Quina lliçó!

Soc conscient que el dol és un camí llarg i necessari que s’ha d’emprendre. El treball del dol ens esperona i ens ajuda a acceptar el que sabem gairebé des que naixem: el fet que som mortals. Però hi ha matisos! I alguns com jo també pensem i volem creure que mai és el moment.

Una amiga molt preuada que va viure fa pocs anys situacions similars i fins i tot més dures amb pèrdues d’essers molt propers i molt estimats en poc temps em va dir: “Meritxell, passarà... Amb el temps tot ho viuràs com un dolç record.” Se que té raó... Quan la meva padrina ens va deixar fa més de dotze anys em va semblar que el món s’enfonsava. I no va ser així. Recordant-la, vam créixer i vam seguir i seguim mencionant-la amb amor, tendresa i, fins i tot, amb tocs d’humor.

Però ara, que tot és tan recent, costa molt. Potser perquè qui ha emprès el camí dels estels és una mare. Una mare que ens inspirava una força, una generositat, un optimisme i un amor sense límits.

Els seus nets, els meus fills, van expressar en el seu funeral part del seu llegat: “A nosaltres ens ha estimat com ningú més ha estat estimat... N’hem après d’ella com de ningú més....T’estimem”.

No puc evitar, doncs, ni tampoc ho vull, sentir com la seva presència flota delicadament al costat nostre i ens guia en les nostres converses o gestos.

Fa uns dies us explicava en un article d’opinió que quan la foscor i la melangia m’envaeixen llegia tres llibres per retrobar el somriure, La tesis de Nancy, El Quixot i Animal Farm, així que ja sabeu quins són els meus llibres de lectura aquests dies, a més del recull de Martí i Pol. Però confesso que n’hi he d’afegir un cinquè. És el llibre publicat el 2008 per Francesc Torralba, filòsof i teòleg que he tingut el privilegi d’escoltar en directe: El sentit de la vida. En un fragment d’aquest llibre hi diu: “La nostra cursa, en aquest món, és limitada per dos misteris que ens transcendeixen: el naixement i la mort. No sabem quan haurem de baixar del tren. No sabem en quina estació pararem. No sabem, tampoc, quant de temps viuran les persones que estimem. No sabem res de tot això, però creiem que, si hem cercat a través de la vida, la bellesa, la bondat, la veritat i la unitat, l’esforç no haurà estat debades. O, si més no, així ho esperem.”

I jo, mentrestant, mirant els estels i sentint-la al cor, seguiré la conversa amb la mare.