A Mèxic, la mort fa olor de pa dolç de llavors d'anís i aigua de taronja. Els difunts tornen per una nit, quan algú pronuncia el seu nom i els encén una espelma. Vam aprendre de la pel·lícula Coco que morir no és un drama, sinó una festa. Els morts canten, ballen, riuen i, en fer-ho, ens recorden que acabar no sempre és perdre.

Tots Sants, aquí, arriba també amb flors, visites al cementeri, trobades familiars. Però amb més silenci i contenció. Com si la mort fos una conversa pendent i incòmoda per a la qual mai trobem el moment. No és així per a l’Emma Thompson, que de tant en tant visita la cafeteria preferida del seu amic Alan Rickman. S’asseu a la taula que compartien, demana dues tasses de te i li parla com si l’estigués escoltant. Li deu estar explicant que al Japó hi havia la tradició del poema final, el jisei no ku, que els monjos i poetes escrivien just abans de morir: uns últims versos per acomiadar-se del món. 

“El major encant d’una novel·la és saber que acaba”, diu Camila Cañeque, a La última frase. Una reflexió sobre l’art de tancar que compila 452 finals d’obres literàries. L’autora recull el moment precís en què una història troba el seu lloc per deixar d’existir; i ens insta a reconèixer la nostra dependència i fascinació pel desenllaç de les coses. 

Coses, com la mort, que fins i tot tenen mesurabilitat. “Aproximadament dos quilos i mig” (premi Roc Boronat 2025) és el càlcul que fa Toni Rodríguez Piris del pes de les cendres que resten després de la cremació. El mateix, afegeix, que un fetus a la setmana trenta-quatre d’embaràs. Dues mesures que es toquen: començament i final. Acollir i acomiadar. 

La precisió ens salva del vertigen. Saber que la desaparició ocupa un espai mesurable ens permet mirar-la més de cara, amb una mica menys de por. El llibre de Piris ens insta, ell també, a abordar i tractar la mort sense el pes –paradoxalment– i la transcendència habituals. La mort pesa dos quilos i mig, però el record és ingràvid. Potser tractar la mort sense drama consisteix a trobar la mesura justa del comiat.

Aquest any s’han apagat veus que van il·luminar maneres de viure. Jane Goodall, que va parlar amb els ximpanzés per entendre la nostra pròpia humanitat; Diane Keaton, que va ensenyar-nos a ser excèntrics sense demanar disculpes; o el meu tiet Alfons, entusiasta dels jalapeños. També Camila Cañeque se’ns va acomiadar poc abans de veure publicat el seu llibre sobre els finals. Llibre que és un bàlsam. Davant l’amenaça d’un “tancat permanentment”, la certesa que alguna cosa queda quan el cos s’apaga.
 
Com els versos finals del jisei no ku, com la tassa de te de l’Emma Thompson, com els jalapeños del tiet, com els morts de Coco que canten, ballen i ens recorden que la veritable celebració dels finals és això: entendre que el tancament no sempre és una pèrdua.