Vivim en un món en què un simple clic pot obrir-nos les portes a qualsevol contingut. Però en aquest món –i per desgràcia, massa sovint– les portes també estan obertes a la cessió inconscient d’un dels nostres béns més preuats, la nostra privacitat. “Acceptar totes les cookies” s’ha convertit en un acte gairebé automàtic, com un obrir i tancar d’ulls, una rutina digital que ja fem sense ni tan sols pensar. Com si prémer aquest botó no en tingués pas conseqüències! Però les té, i són molt més profundes del que a priori ens sembla.
Darrere de cada pàgina web que visitem, existeix un ecosistema de rastreig, de perfilat i d’explotació de dades que viu i prospera gràcies, precisament, a la nostra indiferència. Quan acceptem cookies sense llegir ni comprendre què estem autoritzant realment, estem deixant la porta oberta, de bat a bat, a una vigilància constant, subtil i invasiva. Estem consentint, de manera sovint il·lícita o com a mínim èticament qüestionable, que empreses acumulin i acumulin informació sobre les nostres preferències, les nostres pors, els nostres hàbits, la nostra ubicació, la nostra salut o fins i tot, les nostres relacions i els nostres desitjos.
La normativa europea, i també la d’Andorra arran de la seva reforma, ens protegeix: exigeix un consentiment informat, lliure, específic i inequívoc. Però la realitat és que la majoria dels mecanismes de consentiment actuals estan dissenyats per induir l’acceptació ràpida de les cookies i no pas la reflexió. Els dissenys enganyosos –o dark patterns– no són excepcionals, sinó tot el contrari, en són norma. Botons verds i grans per acceptar-ho tot, mentre que rebutjar-ho o configurar preferències exigeix paciència i habilitat. I mentrestant, ja ho veuen, la nostra informació va circulant sense parar.
Acceptar cookies no és cap trivialitat. Significa sovint acceptar formar part d’una economia de l’atenció i de la vigilància, on el valor no el tenen les nostres accions, sinó el nostre perfil: qui som, què busquem, quan connectem i sobretot, per què ho fem? Tot això s’emmagatzema, s’analitza, s’intercanvia... i finalment, es monetitza.
El problema no és només legal, és també cultural. Ens cal una educació digital crítica, que ens ajudi a entendre què significa realment donar el consentiment. Una educació que també ens doni un cop de mà per distingir entre les cookies tècniques essencials i aquelles que serveixen per a finalitats purament comercials o de màrqueting. És imprescindible que entenguem que les nostres dades no són gratuïtes, i que darrere de cada interacció aparentment innocent hi pot haver un procés de perfilat amb efectes concrets: anuncis personalitzats per cada usuari, discriminació de preus, o fins i tot, decisions automatitzades que poden afectar els nostres drets.
També les empreses tenen responsabilitats. El compliment normatiu no s’ha de reduir merament a una pantalla formal que compleixi simplement l’expedient, sinó que ha de reflectir un respecte per la llibertat i la intimitat dels usuaris. Si no hi ha una voluntat activa de facilitar un consentiment realment lliure, transparent i reversible, el sistema de protecció de dades s’afebleix i cau.
Per això, la pròxima vegada que els aparegui aquell molest missatge sobre les cookies, no premin el botó verd sense pensar. Pensin que el seu clic pot tenir més pes del que sembla, molt més pes. No es tracta de rebutjar-ho tot per sistema, sinó de decidir de manera conscient què volen compartir i amb qui. En un entorn digital que sovint actua sense mirar enrere, prendre consciència és un dels majors actes de resistència. De resistència i també, de responsabilitat. Siguem responsables.