Accepto el repte

L’Yvan Lara llançava fa poc una pregunta als lectors de la seva columna (en un altre mitjà, no m’ho tingueu en compte): si haguéssiu d’escollir un sol tema de l’última setmana per parlar-ne en un bitllet d’opinió, quin triaríeu? Una veueta interior em barrina el cervell de fa dies, i és que hi ha un tema que darrerament es manifesta de maneres diverses i amenaça de convertir-se en un dels reptes més importants dels pròxims anys a tot Europa. Em refereixo a la desigualtat amb tots els seus matisos i com a materialització de l’incompliment flagrant d’un dels principis que regeixen, sobre el paper, les constitucions dels països més democràtics i avançats del planeta.
Desigualtat, inequitat, precarietat, risc d’exclusió, alienament social, indefensió, desemparament i un llarg etcètera dins del mateix camp semàntic. El programa Planta Baixa de TV3 descobria, i després se’n feien ressò altres mitjans, el cas de la Rosario, de 97 anys, desnonada per error o, més aviat, per un cúmul d’errors administratius. El seu advocat confia que la Rosario podrà recuperar el que li ha estat arrabassat: els records de tota una vida atresorats en fotografies, joies i un quadern que li havien regalat fills i nets i que ha estat escrivint els últims set anys.
Davant la possibilitat que part de les possessions s’hagin perdut per sempre, l’advocat qüestiona, de manera retòrica però amb efectes pràctics, com es pot arribar a calcular el valor d’allò que és únic. I ho exemplifica amb qualsevol de les fotografies desaparegudes i que són irrepetibles, com ara una fotografia de la Rosario amb el marit que ja és mort.
El cas de la Rosario és “un error i un horror” com tuitava el periodista Dani Vilaró. Ara bé, no és un horror igual quan el desnonament no és cap error administratiu però condueix de la mateixa manera a la destrucció de l’expressió material de vides senceres? Quantes persones es troben avui, per culpa de la pandèmia, en un major risc de perdre casa seva? O quants joves hi ha que no poden ni tan sols somiar d’accedir a un habitatge?
Fa dies que a Barcelona i a altres municipis de Catalunya cremen contenidors. La incertesa, la por i un sentiment de profunda injustícia han donat pas a la ràbia. La violència sobre els objectes és tan poc justificable com la violència estructural que, malgrat tot el progrés del món, es perpetua i en moments crítics com l’actual fins i tot s’accentua.
Els governs tenen una responsabilitat que va més enllà de l’ordre públic, i és que el foc als carrers és, en última instància, el crit desesperat d’aquells a qui fa massa temps que ningú no escolta. En un món que veu com s’esfondren antigues certeses, caldrà construir veritats comunes que ens permetin viure i conviure.
La igualtat no és, malauradament, el punt de partida, sinó l’horitzó al qual no hem de deixar d’aspirar.