El 3 de desembre se celebra el Dia internacional de les persones amb discapacitat, una jornada promoguda per les Nacions Unides per conscienciar sobre els drets i la inclusió de les persones amb discapacitat. Aquest 2025 el lema és Fomentar societats inclusives per al progrés social, que subratlla que no es pot avançar en desenvolupament social sense comptar amb la plena participació de les persones amb discapacitat.
A Andorra, el 13 de novembre passat, el Consell General va aprovar la Llei d’accessibilitat universal, fet que indica una clara voluntat d’avançar en la inclusió. El text defineix l’accessibilitat universal com el “conjunt de condicions d’usabilitat i comprensibilitat que s’ha d’acomplir a l’entorn físic natural, urbanitzat i edificat, els mitjans de transport, l’accés a la informació i les formes d’interacció amb els serveis públics i d’ús públic i els sistemes d’informació, d’expressió i de comunicació, perquè totes les persones els puguin fer servir i puguin gaudir-ne amb seguretat i comoditat, i de la manera més autònoma i natural possible [...].” També, en els seus principis generals, la Llei estableix que totes les actuacions relatives a l’accessibilitat han de tenir en compte i integrar les qüestions de gènere, que inclouen activitats específiques en l’àmbit de la igualtat i l’acció positiva davant de posicions de desavantatge; i menciona que els entorns urbanitzats d’ús públic han de ser dissenyats, construïts, mantinguts i gestionats d’acord amb el principi de disseny universal i amb perspectiva de gènere. 
Incorporar-hi la perspectiva de gènere significa reconèixer que les dones i els homes no viuen les mateixes experiències d’ús dels espais, els serveis o les tecnologies, i que cal dissenyar-los tenint en compte aquesta diversitat.  Això requerirà un esforç inicial, com per exemple determinar indicadors que ajudin a identificar aquestes diferències per poder fer accions equitatives que no deixin fora a ningú; ni del disseny de les accions ni de la implementació. I això em porta a fer una reflexió per anar més enllà i parlar de la interseccionalitat de les discriminacions. Aquelles que se sumen. 
La Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat reconeix que les dones i nenes amb discapacitat estan subjectes a múltiples formes de discriminació. Es calcula que al món hi ha més de 700 milions de dones i nenes amb discapacitat. Aproximadament una de cada cinc dones (prop del 19% de la població femenina mundial) viu amb alguna discapacitat. Les dones amb discapacitat tenen tres vegades més probabilitats de ser analfabetes que altres nenes i la meitat de les probabilitats de ser empleades, i acostumen a cobrar salaris més baixos. Les Nacions Unides també criden l’atenció als estats per la bretxa digital i l’accessibilitat a la xarxa. Només un 26% de les dones amb discapacitat utilitzen Internet, enfront del 65% de les dones en general. I una dada molt preocupant és el risc tan elevat de patir violència de gènere. Les dones amb discapacitat pateixen el doble d’agressions sexuals que la resta de la població femenina i entre el 40% i el 68% de les joves amb discapacitat han patit violència sexual abans dels divuit anys.
La intersecció entre gènere i discapacitat comporta desavantatges i perills addicionals per a les dones. Per això, disposar d’una llei d’accessibilitat universal amb menció de la perspectiva de gènere és un avenç, però caldran altres gestos perquè la seva implementació sigui efectiva. Només així es podrà garantir una aplicació real del principi d’universalitat i una inclusió plena, atenta a les necessitats diferenciades de les dones.