Acomiadats

M’assabento, amb gran sorpresa, que han acomiadat un company de professió. Sorpresa perquè, des de l’altra banda i tot i no treballar al seu costat, vèiem que duia a terme la feina amb dedicació i eficàcia. Per diverses fonts m’arriba que el motiu ha estat el perfil. Després d’anys al mateix lloc de treball han vist que necessiten un altre perfil, paraula predilecta en l’àmbit dels acomiadaments al costat de motius econòmics. Però la meva sorpresa no para de créixer quan descobreixo el com. En arribar un bon dia a l’oficina li comuniquen que ja no cal que comenci. Ni avui, ni demà, ni demà passat. Sense fer-se a la idea et trobes de potes al carrer. Quina manca de sensibilitat, penso. Quina forma d’actuar tan barroera. Quina poca empatia per les petites vides de les persones. I tot plegat em porta a recordar alguns articles llegits les darreres setmanes sobre aquest tema que ara està tan d’actualitat: la societat del mediocre. A la nostra cultura hi ha estès el convenciment que el reconeixement, l’èxit, si es pot dir amb una paraula amb la qual tothom simpatitza, s’aconsegueix amb el treball. Ja ho deia un futbolista conegut, si ens aixequem ben d’hora, i sense retrets, som imparables. Els articles als quals feia esment, molt d’ells relatius a estudis sobre la matèria, desmenteixen aquesta afirmació –que almenys avui sembla fer consens–. Conclouen que la nostra no és una societat que es fonamenta en la meritocràcia, sinó en la valoració d’altres aspectes més superflus. Es valoren els embolcalls. Com et mostres. Com actues. Com et vens. D’on provens. I també aquests articles adverteixen que això entorpeix el funcionament de les empreses. Per ara, sembla que han triomfat ben poc.