En el debat sobre l’acord d’associació amb la Unió Europea (UE), hi ha una línia vermella que cal no traspassar: la simplificació d’un procés complex, llarg i jurídicament delicat. És legítim, i necessari, que la ciutadania i els representants de la societat civil mostrin inquietuds, però també ho és respondre amb rigor, tenint en compte com funciona el dret internacional, les relacions amb la UE i la naturalesa dels compromisos que Andorra ha assumit.

Els acords internacionals no es renegocien a voluntat
El procés de negociació amb la UE ha durat més d’una dècada, amb implicació de diverses institucions europees, andorranes, consultes tècniques i espais de diàleg constants. Pretendre, ara, renegociar els punts fonamentals d’un acord que està en fase d’aprovació no només és jurídicament complex, sinó que suposa posar en risc tot l’acordat.
Els tractats internacionals, especialment amb la UE, es basen en l’equilibri d’interessos. En tota negociació, tornar enrere no és tan fàcil com prémer un botó. Obre la porta al fet que l’altra part replantegi també les seves concessions. És equivocat pensar que podem modificar a favor nostre només aquells punts que ens incomoden, sense conseqüències generals sobre altres condicions acordades.
Vull insistir d’altra part en el fet que els acords vigents no tenen garantia de permanència. Es diu que, si l’acord d’associació no tira endavant, sempre es poden mantenir els acords actuals. Això, però, no és una garantia. En primer lloc, perquè els marcs actuals (com l’acord duaner, monetari o l’acord de cooperació) són parcials, limitats i antics. En segon lloc, perquè la pròpia UE pot revisar-ne la continuïtat en funció de l’evolució del context europeu i les relacions bilaterals. No hi ha cap compromís indefinit de Brussel·les per mantenir aquests acords si Andorra rebutja una associació més profunda i això pogués arribar a provocar una crisi de confiança.
Parlant de l’excepció o “clàusula de Malta” per limitar la compra d’habitatges per part de no residents. Cal aclarir que els precedents, en dret europeu, no funcionen com les receptes d’un manual. Cada estat, cada territori, negocia en funció del seu context i les seves necessitats, i la UE avalua cada situació cas per cas. El dret europeu evoluciona, i sovint ho fa a partir de la pràctica, dels mecanismes interpretatius i dels acords complementaris que es van construint amb el temps. És així com es formen els precedents.
De fet, el Govern d’Andorra, convençut de la seva necessitat, ha demanat poder beneficiar-se d’aquest precedent i va obtenir una carta de la Comissió Europea mostrant predisposició, si es compleixen les condicions, a considerar favorablement una adaptació similar a la inclosa en el protocol de Malta. Si no s’ha inclòs durant la negociació és perquè el projecte de llei es trobava en tramitació parlamentària i la Comissió Europea necessita una base jurídica andorrana en vigor per verificar que no contradiu el dret europeu.
Finalment, cal abordar la suposada “cessió de sobirania” pel fet que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea tingui la darrera paraula en cas de conflicte d’interpretació. Això no és una anomalia, sinó el funcionament habitual del dret europeu. Qualsevol estat o entitat que signi un acord d’associació amb la UE accepta que, en última instància, sigui aquest tribunal qui vetlli per la coherència jurídica del sistema comunitari. No es tracta de perdre sobirania, sinó d’acceptar participar en un marc jurídic compartit, amb regles clares, previsibles i homologables per a tots els actors que garanteixi els drets dels ciutadans que s’hi sotmeten. 

Una aposta estratègica per al futur del país
Aquest acord no és perfecte, cap acord internacional ho és, però és una oportunitat estratègica per garantir a Andorra accés al mercat interior europeu, per reforçar el seu model econòmic i per consolidar els drets de ciutadania en un entorn normatiu estable, homologable i equivalent amb els Estats veïns. Rebutjar-lo o demorar-lo indefinidament no ens fa més sobirans, ens fa més vulnerables.
És important reconèixer que l’acord d’associació no està exempt de dificultats ni de costos. Adaptar-se a l’acquis europeu implicarà canvis legislatius, administratius i econòmics de pes. Sectors com el financer, el comerç o els serveis hauran d’adoptar noves normatives que poden generar incertesa o requerir inversions importants per part dels actors locals. També hi haurà una pressió més gran sobre l’administració pública per garantir l’aplicació efectiva d’aquestes normes. A més, l’obertura gradual de certs àmbits pot suposar una competència més elevada per a empreses andorranes que fins ara han operat en un entorn més protegit. Aquestes són preocupacions legítimes i han d’estar sobre la taula, però no anul·len els beneficis estructurals que l’acord pot aportar a mitjà i llarg termini. El repte és gestionar la transició amb intel·ligència i suport institucional, no pas evitar-la.
Ara toca responsabilitat i visió de futur. No podem construir un projecte europeu a partir de pors, sinó de decisions valentes i informades. El diàleg amb Europa continua, però ha d’estar fonamentat en el respecte i la confiança mútua, en la viabilitat jurídica i en la voluntat real d’avançar.