Activistes del puré de trumfes
Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans l’activisme és propaganda al servei d’una doctrina ja sigui política, social, mediambiental o cultural entre altres. I un activista és un militant actiu de la doctrina a la qual milita.
Nombroses fites històriques de la nostra societat han estat assolides –o si menys no encarrilades– per les accions i la implicació d’activistes. Actualment, les nostres societats entenen que els activistes són persones que militen i s’impliquen en causes diverses com poden ser el medi ambient, l’educació, l’erradicació de la pobresa, la igualtat de gènere entre altres. I és clar, hi ha activismes i activismes.
Si ens centrem en el medi ambient i la lluita contra el canvi climàtic, aleshores els activistes són les persones de la societat civil que militen diferentment i de manera menys hipòcrita davant d’aquesta causa de com ho fan els polítics i els agents governamentals dels països d’arreu del món.
Tothom recorda la jove activista sueca Greta Thunberg, que el 2018, i amb 15 anys, va alçar-se contra els governs d’arreu del món demanant accions concretes mediambientals per evitar l’escalfament global. Les seves accions van ser la paraula amb discursos i llibres i unes assegudes estudiantils cada divendres anomenades Fridays for Future (Divendres pel futur). Aquestes assegudes dels divendres van fer taca d’oli i es van convertir en un moviment mundial de protesta de joves contra el canvi climàtic. Els governs i les organitzacions internacionals van reaccionar convidant-la a participar en tots els fòrums i assemblees, com ara les conferències de Nacions Unides sobre el canvi climàtic (COP). I des d’aleshores Greta, igual que altres activistes mediambientals com ara Greenpeace o WWF, participa i renya els dirigents del món.
Però el canvi climàtic segueix desbocat i les mesures dels estats contra l’escalfament global no són prou convincents. Les energies fòssils, malgrat els gasos d’efecte hivernacle, sembla que siguin encara indispensables, mentre que les anomenades energies verdes no acaben de despuntar i de trobar un equilibri que eviti els impactes mediambientals que generen. I aquí rau el problema. Mentrestant els governs d’arreu de món i les organitzacions internacionals parlen, es reuneixen i discuteixen sense prendre decisions resolutives i la Terra emmalalteix i es crema. I així, alguns activistes mediambientals es tornen més radicals.
Aquest any veiem com les accions d’alguns activistes mediambientals ja no són pacífiques ni respectuoses. Ni discursos, ni manifestacions, ni assegudes els divendres, ara els activistes més radicals, com són Leztze Generation o Just Stop Oil ataquen i embruten obres d’art emblemàtiques. És a dir, que per alertar el món perquè sigui respectuós amb el medi ambient, l’estratègia emprada per aquests activistes és destrossar obres d’art llençant puré de trumfes o sopa sobre els quadres de pintors emblemàtics com són Van Gogh, Monet o Picasso que estan exposats a museus de Londres, Potsdam o Melbourne.
No crec que sigui la millor manera d’actuar. Ni la que farà que durant la COP27 que es va iniciar ahir a Sharm al-Sheikh (Egipte), s’arribi als consensos necessaris per aturar l’escalfament global que ens està consumint. És més, al meu entendre aquesta estratègia activista radical només fa que desmerèixer la causa. I és tot el contrari del que necessita el nostre planeta.