‘Activité dévorante’

No puc negar que la Llei de la Funció Pública aprovada el gener del 2019 em va suscitar una bona impressió. A DA li havia costat quatre anys admetre el diagnòstic del PS el 2011 sobre la necessitat de canviar una llei “que representava un obstacle per a una reforma indefugible de l’Administració”. Van trigar quatre anys més a aprovar-la, uns dies abans del final de la legislatura i sense el consens desitjable amb els altres grups parlamentaris. 
Especialment positiu vaig trobar l’enunciat d’alguns dels nous articles: el 20è (Instruments d’ordenació i gestió dels recursos humans) em deixava veure que alguna cosa estava canviant; finalment hi hauria un Pla estratègic de recursos humans, uns plans de racionalització, unes agrupacions de perfils competencials, manuals descriptius de llocs de treball, etcètera.  
Tot el capítol cinquè, que legisla sobre la formació, la carrera professional i l’avaluació de l’acompliment, justificava la meva esperança d’aconseguir una Administració pública de qualitat, preparada i motivada. Amb vuit anys de retard, l’obstacle semblava remogut, s’acabava la política de reclutament plutocràtic, d’instrumentalització partidista dels funcionaris i del servilisme com a criteri de mèrit.
El meu optimisme (ingenuïtat?) segurament era injustificat. Algú em va dir que la reforma tenia un aire utòpic; Michel Foucault deia que les utopies consolen i s’expandeixen en un espai meravellós i llis: ciutats amb àmplies avingudes i jardins bonics; el realisme seria, pel filòsof francès, les heterotòpies: uns espais inquietants que assequen les bones intencions i emboliquen d’esterilitat el lirisme de les frases.
Malgrat que la disposició final segona de la llei aprovada diu literalment que “el Govern ha d’aprovar les normes reglamentàries necessàries per al desenvolupament d’aquesta Llei en el termini màxim de sis mesos”, el cert és que a la data d’avui el Govern només ha publicat el Reglament d’organització i funcionament de la Comissió de Personal de l’Administració general, cap més; tampoc ha fet cap pla estratègic, ni cap pla de racionalització, ni, ni, ni...
Han passat tres anys i els fets demostren que el Govern d’Espot no ha volgut aplicar una llei en vigor; la llei del 2019 era (és) només “música celestial”. Seguim perdent temps i l’obstacle continua sense remoure’s;  portem 11 anys des que el PS va plantejar el repte d’aconseguir una Administració més eficient, àgil, dignificada i sostenible. 
Sens dubte, les diferències dins la coalició entre les dues ànimes (reformista i populista) quant a la concepció de l’Estat i el paper del sector públic han pesat en aquesta inacció; Espot va lliurar el ministeri d’Administracions públiques al partit que en el debat al Consell del 25 d’octubre del 2018 havia profetitzat en boca del seu president: “El principal error d’aquesta reforma és que no serà durable, tota l’oposició hi està en contra”. A qui li pot sorprendre que, en els dos anys i mig de mandat, la ministra Pallarés “emboliqués d’esterilitat” la llei?
A la novel·la Els dimonis, de Dostoievski, Von Lembke, el pusil·lànime governador de Skvoreshnikila, es queixa a Piotr, el líder nihilista, que a causa dels múltiples deures que té no pot complir-ne cap. El sistema de governança tsarista implicava que organismes administratius tinguessin una doble vida: per una banda era indispensable que existissin; de l’altra, era necessari que no fessin res. Aquesta era l’ “activité dévorante” de Lembke; el lector segur que trobarà paral·lelismes amb l’activitat compulsiva de certs ministres del tripartit.