Ahir m’hauria fet il·lusió poder veure un eclipsi de Sol i fer-ho com cal. A més, m’hauria agradat fer-ho des de casa meva, aquí a Andorra. Però no va ser possible. Uns núvols es van posicionar estratègicament per impedir-ho. D’entrada, tinc una mica d’enveja sana de tots aquells que, trobant-se a les terres de l’Ebre, a Islàndia o a la cabina d’un avió, van poder gaudir de la visió de la totalitat en bones condicions.
Així van les coses amb les ciències de camp. Un es prepara com pot, s’equipa amb el material necessari, es desplaça fins allà on ho creu convenient... però no hi ha cap garantia que l’observació realment es pugui fer. En astronomia, com també en altres ciències en què el científic té un paper d’observador, no es pot segrestar l’objecte d’estudi i tenir-lo tancat dins d’un laboratori. Un geòleg ha d’anar a caminar per les anticlinals i sinclinals per determinar-ne els patrons d’erosió, i un etòleg marí ha d’anar a observar el comportament de peixos i mamífers marins dins el veritable mar. Un simple aquari no els acabarà de fer el fet ni a l’un ni a l’altre.
La cosa és una mica més fàcil en alguns àmbits de la física i les ciències experimentals, com ara la química i la biologia. Quan un estudia fenòmens que es poden realitzar dins dels murs d’un centre d’estudi, aleshores tot és més fàcil. L’investigador pot controlar més bé les condicions d’experimentació: la temperatura, la pressió de l’aire o allò que faci falta. Si un dia l’activitat no surt tal com s’esperava, sempre es pot tornar a fer l’endemà.
Els humans (encara) no podem fer desplaçar els astres tal com potser alguns voldrien. No veurem cap més eclipsi de Sol total aquí a Andorra fins d’aquí un segle. Jo no penso ser-hi, se m’acabaria la paciència. Però sí que podré estar preparat per al pròxim eclipsi lunar, que tindrà un màxim cap a les 06.15 del matí. Els eclipsis lunars són molt més fàcils de veure: ni tan sols calen ulleres de protecció. Si us heu quedat amb les ganes de veure un eclipsi, pot ser una ocasió per llevar-se ben d’hora i mirar el cel en família sense córrer cap perill per als ulls.
És aquesta connexió amb les famílies, sens dubte, el record que m’enduré de l’eclipsi del 12 d’agost del 2026. No va ser una observació fallida. Al contrari, va ser el moment en què les famílies es van trobar, els pares i els fills junts per participar en una festa popular. I encara, anant més enllà de les famílies, hi havia persones que no es coneixien que es van trobar al voltant d’uns telescopis. Va ser un moment de trobada i d’intercanvi, com possiblement ja ho han deixat de ser les festes majors protocol·làries de l’estiu. Això, per a mi, és més important que les cues per pujar al coll de la Botella.