Adeu al Transbord
24 d’Abril. Em truca el Toni, un bon amic meu de fa més de 30 anys. “Vols que anem al Transbord quan sortim de treballar? Avui és l’últim dia”. “Sí, és clar”, li responc sense dubtar.
Ja uns dies abans hi havia anat perquè em confirmessin els rumors que corrien sobre el tancament i, una vegada corroborats, vaig sortir de la tenda amb una espessor estranya, com un ensopiment. Pot afectar-te tant el tancament d’un comerç?
Però és que el Transbord, per a mi, no era només una botiga de discos. Tots els dissabtes a la tarda del món, amb el Toni, hi havíem anat a revisar els expositors de vinils; de la A a la Z i, després, de la Z a la A, sobretot els de l’apartat de discos internacionals. Miràvem les novetats, després passàvem revista als altres, sempre fent la nostra llista de preferències per quan poguéssim ajuntar els centenars de pessetes que costaven, en aquells temps, entre 500 i 800 pessetes, i quan en trobàvem a faltar un dels de la llista, ai las! Decepció, ja se m’han avançat. Però quan la suma de dues o tres setmanades que els pares em donaven m’arribava per a un disc, de vinil, és clar, que el cassete era cutre i el CD era molt car, corria cap a la botiga i m’hi estava tota la tarda per decidir quin disc de la llista mental em comprava. Tot això sota l’atenta mirada de la Tere del Transbord; ara, amb la perspectiva del temps, la compadeixo, me la imagino aguantant dos marrecs de 13 o 14 anys sense un duro a la butxaca que revisaven tot l’inventari de vinils sabent que no ens en vendria ni un, cada tarda del món. Aleshores, quan havia triat el disc, mirava el color de l’etiqueta rodona amb una petita T que en determinava el preu i me n’anava a mirar el cartell que hi havia a la columna amb la llegenda del preu de cada color i mirava si m’arribava amb el que havia estalviat. Aquell dia la Tere t’oferia mig somriure.
Després de gairebé tres dècades de comprar al Transbord, amb la Tere hi ha una bona amistat i el darrer dia del Transbord van aflorar moltes emocions. La Tere es va fer una foto a la porta amb nosaltres, els seus nens, i vam recordar anècdotes que només sabíem nosaltres tres, allò dels Ohio Players, els riures amb aquella portada de la Celia Cruz, allò altre del directe dels OBK Live in Albacete, disc inexistent evidentment. Parides d’adolescents que ens feien passar la tarda del dissabte rient sense fer mal a ningú.
Aquell dia, 24 d’abril, vam poder fer la darrera compra, gairebé simbòlica, i el Toni em va deixar l’estrany honor de ser el darrer que va comprar un disc a la mítica botiga de l’avinguda Meritxell. Les estones de conversa amb el Josep Maria, la Isa i la Tere queden en el record. Ara les haurem de fer en algun altre lloc.