Adeu, mestre

Escric aquest article poques hores després d’assabentar-me per internet de la defunció de George Romero, als 77 anys, després de lluitar contra un càncer de pulmó. Per als qui no el coneixen, Romero va ser director de cinema de terror de classe B i se’l considera el pare del gènere zombi, molt de moda en aquests temps. Si bé no va ser el primer a rodar aquest tipus de pel·lícules, és considerat el creador de l’arquetip zombi en la cultura popular, ja que va modificar la idea que es tenia sobre aquelles criatures, les quals van passar d’éssers servils reanimats a través del vudú a caníbals incontrolables. 

La seva primera pel·lícula va ser el 1968: The night of the living dead (La nit dels morts vivents) es va transformar en una cinta de culte per als amants del gènere de terror i Romero va afermar la seva carrera amb títols com Dawn of the dead (traduïda Zombi, a Espanya) als 70 i Creepshow als 80, que filmaria al costat del mestre del terror, Stephen King, en els guions.
Romero sempre intentava recordar que el que li agradava era “escriure històries humanes, en què els zombis eren mers actors circumstancials. L’important són sempre les persones i com responen a situacions del seu voltant”, declarava el realitzador el 2010 en una xerrada amb EFE. Una mica allò de què es nodreix, o ho intenta, Robert Kirkman en el seu The walking dead modern.
Per als que ens agrada el cinema de terror, fantàstic i de gènere, George Romero és el nostre Steve Jobs. Va formar part d’una generació que no disposava dels avanços tecnològics de què gaudim avui dia i amb una càmera bàsica en blanc i negre va revolucionar la manera d’explicar històries d’aquest tipus amb una cosa de què, per ser tan simple i de sentit comú, sembla que ens estem oblidant: una bona història, traduïda en un bon guió i bons actors, descomptant, òbviament, la qualitat del director.
Dos pilars fonamentals que ja usaven mestres com Alfred Hitchcock (no cal dir res més) o Rod Serling, amb les seves cinc temporades de The twilight zone (La dimensió desconeguda), probablement la millor sèrie de tota la història de la televisió.
En moments en els quals fa la sensació que les idees, almenys en aquest gènere, s’estan acabant i en què prevalen els efectes, especials o no tant i que només aspiren a donar-nos un ensurt molt de tant en tant, es troben a faltar les bones històries. Relats que ens facin pensar a més d’espantar-nos i que ens traslladin a un món diferent, al qual no cal accedir amb ulleres 3D ni explosions o bandes sonores en alta definició, perquè la majoria de les vegades està en la nostra imaginació.
Adeu, mestre. Descansi en pau. Nosaltres intentarem somiar en blanc i negre, si tenim sort.