Adieu-siatz

Els humans podem tenir costums ben especials. Un bon exemple són les salutacions de rigor quan una gent que estava junta se separa i cadascú marxa pel seu camí. Contràriament als Klingon –que segons tinc entès emeten un simple qapla’! (èxits!) en forma de grunyit de partença– la majoria dels humans solem trobar natural intercanviar unes paraules en aquesta ocasió, un comiat que sol ser ben codificat en la majoria de les societats. Fins i tot en les nostres llengües, la variació de formes és gran, podent anar des de formes molt abreujades (byebye) fins a d’altres que necessiten certa gimnàstica verbal per ser pronunciades (nêstaévâhósevóomâtse).
És prou interessant notar que certa proporció dels comiats solen tenir a veure amb l’esperança de tornar-se a veure. A revèire. Arrivederci. Zài jiàn.
A vegades, trobem usos culturals en què hi ha més d’una forma del comiat. Una més o menys acadèmica, i una segona més usual. Fer servir una forma en comptes de l’altra pot arribar a sorprendre, o fins i tot a ofendre. Adiós, o bé hasta luego? Shalom, o bé lehitraot? Si optem per la primera forma, pot ser que el destinatari sospiti que l’estem engegant per sempre, que secretament esperem que mai ens tornem a trobar ni en aquesta vida ni a poder ser tampoc en la pròxima. Fent servir la segona forma, però, manifestem una esperança (més o menys convencional, àdhuc de vegades del tot fictícia) de tornar a gaudir de la seva augusta presència.
Potser aquest costum es pot explicar en part en aquelles llengües en què una mateixa forma de salutació pot servir tant per fer la benvinguda com l’adéu. Tant si em dius adieu-siatz, adieussiatz o adishatz, no m’ha quedat clar d’entrada si vens cap a mi, o bé si te’n vas. El context ha d’ajudar per determinar el sentit (pun intended) de la fórmula.
En altres casos, la forma que pren el comiat no està centrada en la possibilitat de tornar-nos a veure, sinó en les condicions en què es trobarà el nostre interlocutor. Li desitgem que vagi bé (farewell), que estigui en pau (ma’a as salaama) o que gaudeixi d’una bona salut (geia sas). Aquesta variant és bastant típica de les llengües celtes com ara la irlandesa, en què l’adeu (slán) té clarament a veure amb la salut àdhuc alcohòlica (sláinte). Com el lector amb un coneixement pràctic de la vida sens dubte ja sap i practica, la salut és una cosa que típicament es desitja amb una copa en mà, especialment a l’hora dels adeus (the parting glass), segons els Dubliners, entre altres–.  Fins i tot era tradició a Irlanda d’acomiadar-se dels morts com si fossin només temporalment absents, fent una bona festeta en què tots prenien part en les libacions. Pareu atenció, per això, que el licor terrestre no toqui els llavis del difunt, perquè si no l’excés de terrenitat podria fer que aquest ja no tingués ganes de marxar, tal com va passar al convidat principal de la cançó Finnegan’s Wake.
És clar, l’altra particularitat de la cultura celta és que resulta igualment apropiat celebrar la retrobada entre persones fent una pinta (o tres). Això pot certament plantejar problemes tàctics quan un és especialment conegut en aquell poble o ciutat. A vegades, la retrobada té lloc a prop d’un carrer on els watering holes estan a poca distància l’un de l’altre. Aleshores, les convencions socials ràpidament poden degenerar en un pub crawl en tota regla.
Finalment, no us puc deixar sense citar la meva manera preferida per dir-se adéu. No és massa fàcil a la pràctica, però el lector admetrà que jo li trobi certa elegància. La trobem en el Hitchhikers Guide to the Galaxy, de Douglas Adams, just abans de la destrucció de la Terra per part dels Vogons. En aquella ocasió, la segona espècie més intel·ligent del planeta, que eren els dofins, naturalment, es van acomiadar de la tercera espècie més intel·ligent, els humans, fent un salt mortal sincronitzat cap enrere tot xiulant les primes estrofes de l’himne americà. Sembla que, en el llenguatge dels dofins, aquest gest es pugui interpretar clarament com: “A reveure, i gràcies per tot el peix”.