L’última nit de les novatades ens van fer formar a tots els de primer al rebedor de la residència. Ens van posar en fila i ens van treure a pasturar pels carrers d’aquella ciutat desconeguda com si fóssim un ramat de xaiets. Bé, és que de fet érem un ramat de xaiets: mansos, obedients i acollonits. Teníem 17 anys. Se suposava que a partir de l’endemà, i després d’aquella setmana d’iniciació, ingressaríem de ple dret en la germandat dels col·legials: ja no hauríem de parlar de vostè als veterans, ni fer-los el llit, ni posar-nos a fer flexions a mig sopar, simular que ens traginàvem la columna del menjador o prendre la sopa amb forquilla per satisfer algun ocurrent. El director es feia durant aquella setmana el despistat, sempre que la cosa no sortís de mare. En fi, que tot plegat era tan humiliant com, en el fons, inofensiu. A ningú, que jo sàpiga, se li havia anat mai el tupí com al recluta Patoso de La chaqueta metálica. L’última nit, deia, ens feien anar a una plaça veïna on s’aixecava un monòlit: els novatos havíem de fer-li un petó i una reverència. Se’n deia adorar la pedra. I ser un pedra –actuar de forma diferent al que s’esperava d’un bon col·legial– era la pitjor llufa que et podien encolomar durant la carrera. Doncs bé: en aquesta delirant cerimònia dirigida per uns pelacanyes amb ínfules i protagonitzada per uns xaiets que aspiren a ser admesos en la confraria dels bons em va fer pensar l’ofrena (!) de l’altre dia que un grup de pobres llacistes va fer davant de la cèlebre pilona (!!) d’Unipost a Terrassa. Dalí, tan aficionat a les locures, deia que la diferència entre un boig i ell era que ell no estava boig. Jo no sé si els adoradors de pilones estan bojos (o no); però el que està clar és que no són precisament Dalí. I que no tenen l’excusa dels 17 anys.
