Desembre, per a tots aquells que estan a la universitat i tenen parcials abans de les vacances, és sinònim d’intensitat, fred i vespres a les biblioteques. Malgrat això, la idea de tornar a les respectives llars al cap de poc acostuma a escalfar el cor, i serveix com a carburant per a la darrera –o la primera, depenent de la gresca que hi hagi hagut els mesos anteriors– línia recta. París es vesteix de festa, amb carrers il·luminats, arbres gegantins i mercats de Nadal que sorgeixen com bolets. Alhora, els estudiants s’engiponen el xandall més còmode que tenen per passar el dia cercant lloc en una biblioteca pleníssima que compta amb cares resignades, o cossos que, deixant-se anar en els braços de Morfeu, són infidels al llibre de dret constitucional sobre el qual es recolzen.
Encarant l’última prova amb mal a la mà per haver escrit tant a les anteriors, tothom pensa en el meravellós món “post parcials” que espera al cap de poques hores. En lloc d’un sentiment d’alliberació, però, la fi d’aquesta intensa etapa m’ha induït una sensació de buidor: per a què serveixo? On dedico els meus esforços? Soc un ésser purament aimless, com dirien els anglesos? Per a molts, la tornada a casa era imminent; jo, en canvi, havia decidit quedar-me a París. Vaig gaudir de quatre dies de llibertat pura i absoluta –que contrastarien amb el que vindria després– on vaig poder descobrir París a peu, anant del Musée d’Orsay al parc des Buttes-Chaumont –una zona verda muntanyosa del nord-est de la ciutat, amb cascades i paisatges exòtics– passant pel desert Centre Pompidou i per la concorreguda Place de la République, menjant les patates fregides del Patate de Saint Michel que s’han posat de moda –amb raó– a les xarxes socials. Vaig redescobrir el barri Saint-Germain i els Invalides, visitar el Musée Rodin, contemplar les vistes del París nocturn des de dalt de la nòria de les Tuileries, recórrer els grans magatzems a la recerca de regals de Nadal una mica originals, sortir cada vespre. En resum, em vaig deixar portar per la curiositat i pels amics, en uns dies d’autonomia excepcional: no calia dir a ningú on era ni què feia, ni quan tornava, ni si menjava a casa. Però aquesta il·lusió de vida adulta s’havia d’acabar, i amb molta joia vaig encarar el viatge de tornada au pays.
En les primeres converses amb la família, em vaig adonar que calia canviar el paradigma. Ara encetava aquest moment particular on calia tornar a cercar el beneplàcit, el compromís: el confort de l’ambient de la infància anava acompanyat d’una pèrdua substancial de llibertats; el fet de gaudir dels plats deliciosos dels pares requeria informar-los de la meva presència o no a dinar; calia ajustar molt finament els moments de gaudi amb els antics amics novament retrobats i el temps que també volia passar amb els éssers estimats. Passo d’haver viscut de manera autosuficient en un entorn força més hostil, com és una gran capital, a tornar al niu en el qual he crescut, a viure novament amb uns pares acostumats a tractar-me com un infant i amb qui cal recrear noves maneres de conviure, sense acabar de ser del tot gran als seus ulls: encara tenen moltes coses a ensenyar i potser aquests temps de llibertat passada han estat només una experiència pilot. Queda temps d’adultesa intermitent, d’adulescencia (neologisme contracció d’adolescència i d’adultesa) abans de deixar de ser, clarament i a la vista de tots, la nena de casa.
