Estic assegut, per fi, davant la porta d’embarcament. Esperant el meu vol a Porto, últim destí de les nostres vacances. He arribat esgotat després d’esquivar humans, aparadors i cartells de propaganda. Des d'aquesta cadira incòmoda de metall i plàstic, mentre contemplo la desfilada de maletes amb rodes, penso en com hem transformat l'essència mateixa de viatjar. Podria seguir llegint per tercera vegada El nom del vent, aquesta meravella de Patrick Rothfuss, sens dubte una de les millors novel·les fantàstiques que podeu trobar a les vostres llibreries. Però m’ha fet mandra parlar-vos del llibre i m’he estimat més divagar sobre on soc ara.
Un aeroport ja no té res d'estació aèria, ara és un artefacte dissenyat per anestesiar l'espera a cop de targeta.
Com la va encertar l'antropòleg Marc Augé en batejar aquests espais com a no-llocs, com escenaris de transició impersonal on ningú no habita, on la identitat individual es dissol en un flux constant de passaports, targetes d'embarcament i codis de barres. Abans, la terminal era un preludi poètic, la promesa d'un horitzó desconegut de Pantone blavós i palmeres. O, també, el lloc per eixugar les llàgrimes del plor intens i inevitable d’un comiat no volgut. Avui és, segons Byung-Chul Han, el triomf absolut del consum, un recinte de llum blanca on el temps sembla congelar-se en un present continu, buidat de qualsevol transcendència. El sistema sap treure profit de l’avorriment, i sap, perfectament, com apel·lem a l'autocompensació del greuge que implica fer cua, passar descalç pels arcs detectors o rebre esbroncades per ampolles de sabó massa grans.
Zygmunt Bauman explicava que la nostra modernitat líquida es defineix per aquesta mobilitat constant, però aquí la mobilitat és una il·lusió mil·limètricament calculada. Caminem sobre passadissos que no ens porten cap al vol, sinó cap a l'enèsima temptació comercial. El gresol on es transforma l'ansietat de l’espera en una dèria per adquirir o ingerir qualsevol merda caríssima. Tot el que ens rodeja en aquesta arquitectura de vidre i formigó està basat en la creença que no hi ha res fora de la lògica capitalista. L’axioma que ha aconseguit que confonguem el fet completament lògic de pagar per un servei de transport amb la renúncia voluntària de la nostra condició humana. Hem acceptat com a inevitable i natural que tot el que ens envolta sigui un objecte a punt per ser consumit, quan, en el fons, això ens va convertint gradualment en un pur objecte consumidor. Serem capaços de recuperar algun dia el sentit del viatge? O continuarem acceptant que la nostra única manera d'estar al món sigui la de transitar entre la porta d'embarcament i la línia de caixa?
