Aeroports, aviació i turisme

He estat seguint de prop les diferents polèmiques que han seguit les propostes d’aeroport aquí a Andorra. El projecte de Grau Roig va rebre de seguida de la mà de totes les persones a qui el medi ambient els sembla important per la imatge d’Andorra. També ho va fer dels qui veuen certa incompatibilitat entre apostar per l’aviació, gran consumidora de carburant, i una voluntat sovint manifestada pels estaments públics de vetllar per la sostenibilitat del planeta. La idea també va ser mereixedora de crítiques d’aquells qui es preocupen –amb raó– de les implicacions financeres d’una instal·lació cara i amb un manteniment considerable.
És preocupant especialment amb la perspectiva de tants aeroports menors distribuïts per tota la península Ibèrica, amb les seves terminals, equipaments tècnics i aparcaments, però gairebé sense avions. Enguany, el d’Alguaire malviu sobretot proporcionant serveis d’aparcament a avions parats durant la pandèmia. Aquest model d’aeroports petits no sembla ser gaire sostenible des d’un punt de vista estrictament econòmic. Finalment, es podrien plantejar les dificultats tècniques de fer aterrar i –esperem-ho– tornar a enlairar-se avions suficientment grans i suficientment plens de passatgers perquè el viatge a Andorra pugui tenir un preu de bitllet assumible.
Però, el projecte de Grau Roig no ens pot obviar altres idees més antigues, com ara l’aeroport de la Seu. Ara bé, aquest tampoc seria ideal des del punt de vista tècnic, ja que la pista tan sols té 1.200 metres de llarg, i l’apron o zona de circulació dels avions és bastant restringida. Cal dir que tampoc és gaire convenient per l’aspecte polític. Les recents dificultats de coordinació entre el Govern d’Andorra, la Generalitat de Catalunya i l’Estat espanyol per raó de la pandèmia no auguren gaire bé en aquest sentit. S’ha vist clarament que l’entesa en aquest triangle no és tan bona com ens agradaria.
Des del primer –i funest– vol que va tenir lloc a Andorra l’any 1956, queda clar que l’aviació és a un somni que tenim com a país.
Volar, en termes generals, sempre ha estat un somni de la humanitat i, ara que és un mitjà de transport força estès al planeta, no poder-hi participar directament és certament una mica frustrant. També es poden entendre els punts de vista d’aquells que recomanen una connexió directa amb el teixit del transport mundial, tant pels passatgers com per les mercaderies. Ja en aquell moment es van poder comprovar que les dificultats tècniques són considerables, però també es va veure que es tractava d’un tema amb una importància econòmica i política.
Al meu entendre, no deixa de ser simbòlic que Julià Reig va prendre lloc com a passatger pel primer vol. Ja l’any 1956, era clar que l’aviació havia de ser la tecnologia que permetria avançar dins l’explotació de les noves vies econòmiques del moment: el turisme internacional i tot allò que permeten les connexions ràpides i de llarga distància. Així va ser, sobretot a partir de la introducció dels primers avions de passatgers a reacció.
Avui en dia, però, ens podem preguntar si l’aviació tindrà els anys vinents la mateixa importància per al desenvolupament econòmic. La pandèmia, sens dubte, farà canviar alguns aspectes de la seva evolució, com també ho faran les preocupacions pel medi ambient. El model del turisme a gran escala, que viatja en vols bastant econòmics i que ocupa hotels estandarditzats en regions turístiques senceres, sens dubte haurà d’evolucionar.
Aleshores, per a mi la qüestió no és si aquest és el model que desitgem per a Andorra, amb tots els seus avantatges però també els seus inconvenients. Allò que em pregunto és més aviat quin és el model de turisme que el seguirà. Potser els mitjans de transports seran diferents. Potser els efectius de turistes seran menors. De fet, d’això últim n’estic segur. Potser ara sí que, finalment, ja és hora d’anar decididament cap a un turisme menys massiu però de més qualitat, tal com fa anys que ens n’estem omplint la boca però que, en realitat, ben pocs operadors econòmics semblen voler aplicar.