L’altre dia vaig amenaçar de continuar utilitzant aquest espai com a lloc on seguir-me comportant com un vell rondinaire. Recordo que parlava de la calor, aleshores, i dies més tard, i per variar una miqueta, insistiré en el tema, ja que considero que em vaig quedar curt. Molt curt. I és que en aquell moment no disposava de tota la informació necessària per poder desfogar-me amb prou propietat. O, millor dit, encara no havia viscut l’experiència que em faria sentir un autèntic afortunat d’estar suportant aquest estiu al Principat.
Resulta que el cap de setmana passat vaig fer una escapada a la Costa Daurada. El motiu de la visita era, sens dubte, un més que bon motiu, però aquest anava acompanyat, és clar, del fet d’haver-m’hi de desplaçar. Evident. No era la primera vegada que anava a la platja, per descomptat, però potser sí que feia el temps suficient que no la trepitjava com perquè, d’alguna manera, hagués oblidat o mig eliminat el record de com són els juliols per aquells indrets. Durant el camí d’anada pensava de manera ingènua que estava fugint del que estava convençut que era l’infern, però solament en treure un peu del cotxe vaig advertir com d’equivocat estava…
No van passar ni cinc segons que la samarreta ja se’m va arrapar a la pell com si fos un koala quan veu un eucaliptus, i per desenganxar-la gairebé vaig necessitar una escarpa i un martell. Increïble. També recordo que l’altre dia explicava que per aquestes muntanyes no era fins al tercer glop que desapareixia la fredor de la cervesa; bé, doncs allà baix ni tan sols en pots fer un en condicions. Ni un! Indignant. És un continu de perdre litres i litres de suor sense cap mena de rigor. I, compte, que quan cau la nit la cosa no millora... De fet, encara tinc malsons on els llençols em retenen com si fos un lladregot perillós. Per sort, en despertar, soc de nou a Andorra, el país dels freds Pirineus...
