–Agafa’m la mà! Jo t’ajudaré, no et deixaré caure, no et deixaré en aquest forat, junts trobarem el camí cap a la llum.
Aquelles paraules em ressonaven al cervell com si estigués sentint quelcom sortint d’una televisió encesa sense espectadors ni interès.
Ja he caigut, no vull trobar cap llum, vull estar sola, no vull veure ningú, no vull sentir ningú, no vull veure la llum.
Aquí, en aquesta foscor, i malgrat el meu instint de vida, hi estic força bé, no sé què està passant allà a fora, ni ho vull saber, i aquí, sense llum, morfeu em visita sovint i se m’emporta per uns instants més o menys llargs en el seu món de somnis i fades.
No necessito res més, aquí, en aquest forat, estic protegida, arrecerada de qualsevol mal, estic al meu món.
Així, en el meu cau, els dimonis no em venen a visitar, poques vegades trec el cap, em malfio que em passin per sobre unes urpes, i que agafant-me pel cabell m’arrosseguin fins a l’infern.
Però, com deu ser l’infern? No crec que sigui gaire diferent del meu dia a dia, en el qual mai veig la llum. Només la que fan les espelmes, així que les flames del foc també les tinc en aquest refugi.
Amb mi, sempre hi tinc una llibreta, adoro les llibretes, aquesta és especial, la vaig triar convençudament per a la seva fi.
Escriure tot el que em ve al cap. Buidar el cervell, expressar tot allò que no m’atreveixo a dir. De tota manera, a qui li diria?
La meva llibreta és de fiar, i mai no em jutja ni posa en dubte els meus pensaments o emocions, mai em critica per un esbòs d’algun projecte de dibuix anacrònic, fosc i amb ratllotes.
M’han dit que el dia es començarà a allargar aviat, això vol dir que m’hi passaré més temps en aquest suplici, en aquest refugi.
De fet, penso que m’he tornat com a una espècie de vampir empresonat, temo la claredat, per no topar-me amb la meva realitat.
Una realitat dura, solitària i amb molts pensaments que venen a donar-me cops al cap com a cops de puny i sense cap sense treva. Una realitat orquestrada per mals records i per plors, un punyal al pit, una estella clavada, una suplica eterna...
D’ençà d’un temps, ja no suporto més tot allò que es troba a la llum, per això em vaig deixar caure, era massa dolorós escoltar-me i sentir-me, no vaig trobar cap més solució...
De tant en tant, intento mirar fora, veure el que hi ha i per saber si per segons aconsegueixo trobar-m’hi bé. Tots els intents són fallits, i a més a més, per què voler sortir si aquí, on soc ara, tinc la pau del meu silenci i la companyia de la meva llibreta, on podria trobar-me millor que en la meva foscor?
(Fragment del relat  El crit de la vida, 2021.)