Una legislatura més, i en són ja unes quantes, la qüestió de l’avortament plana en l’esfera política, sense acabar d’entrar però a l’agenda política. I és que mentre els del qui dia passa, any empeny, sense recórrer per ara a la recurrent amenaça de la fi del coprincipat, mantenen el seu enfocament de treballar de forma pausada amb els coprínceps i amb el Vaticà, fent bona aquella dita castellana de las cosas de palacio van despacio, i insisteixen a analitzar i reanalitzar el tema amb “cura i cautela”, des de l’oposició parlamentària, amb un actor diferent de l’habitual en aquesta ocasió, es busca accelerar el debat i que es passi d’una vegada per totes de les paraules als fets.
I és que són ja massa anys embolicant la troca amb el tema de l’avortament i jugant a confondre, interessadament en funció de com bufa el vent, els termes despenalitzar i legalitzar i evitant d’aquesta manera encarar de veritat la qüestió. Un cop es disposa d’informes jurídics que apunten que una eventual despenalització de l’avortament en determinats supòsits encaixaria dins el marc constitucional, i que el fet que es deixi de castigar penalment la dona que opti per avortar fora del país i el professional sanitari que l’acompanyi i l’assessori sembla que, d’entrada, no seria un motiu prou potent perquè el copríncep episcopal renunciés al coprincipat ja només és qüestió de voluntat política que la despenalització de l’avortament, llargament reclamada, sigui una realitat. De moment, uns fan mig pas anunciant un text que no entren, però, a tràmit i els altres diuen que en faran un durant la legislatura.
