Ha mort Chicho Sibilio i no diré que sigui el sotrac generacional de quan va traspassar Carles Sabater però mirin, si són dels que van matinar per no perdre’s aquell històric partit pel tercer lloc al Mundial de Guayaquil, amb victòria de la Iugoslàvia de Dalipagic, Delibasic i Kicanovic, o la revancha de dos anys més tard, a les semis dels Jocs de Los Angeles, comprendran que una cosa així dona per fer una miradeta enrere, quan tot estava per fer i tot era possible. Sens dubte per retre-li homenatge, dilluns passaven per la tele crec que la final de l’Eurobasket del 1983, que l’Espanya de Solozábal, Iturriaga, Martín, Epi i naturalment, Sibilio, va perdre contra la Itàlia de Gilardi. Eren els anys que els italians, fidels al seu estil quinqui, es dedicaven a crispar temeràriament els rivals. I a guanyar-los, és clar. Tan temeràriament que aquell any un dels iugoslaus, que tampoc eren càndides criatures, va arreplegar d’algun lloc unes tisores i va anar de poc que no se les estampés a Meneghin, que amb tota seguretat s’ho mereixia. Eren altres temps i un podria recitar les alineacions d’aquell Barça gloriós, inclosa la banqueta pelet kitsch que escalfaven Seara –com oblidar aquell mostatxo marsellès– i Ansa, glups, a qui només el record i Crespo –el de les pedrades siderals– van convertir, fal·laç, en una estranya papallona. Res a veure amb els equips anodins d’avui: qui jugarà de base, al Barça 2019-20? Ha mort Sibilio, en fi, i el nen de 12 anys que la matinada d’aquell 28 d’agost mirava el partit enganxat a la pantalla s’ha quedat estupefacte perquè demà no anirem a buscar musclos a Empúries i ya nunca volveré a ser mirado por tus ojos.
