Agraïment

Deia l’altre dia que escriure no és fàcil, però potser el més difícil és ser agraït. Almenys en aquests temps, en què la majoria dona per fet que tot el que rep li pertoca per dret. Un dret que, al seu entendre, no se li pot negar i que no suposa cap obligació envers res ni ningú.
El nen dona per fet que els Reis Mags els han de portar regals; els joves, que els pares els ho han de pagar tot; i els grans ja fan càlculs sobre l’herència que han de rebre… Això sí, són pocs els que donen les gràcies.
El nen, perquè ha fet bondat; el jove, perquè és la seva obligació; i els grans, perquè si no és per a mi, per a qui ha de ser?
Tots tenen la seva excusa, la qual saben utilitzar perfectament com el millor aliat per amagar el seu egoisme (factor que sempre va lligat als desagraïts i els ajuda així a fer-los sentir millor). I encara que saben perfectament que el seu comportament no és el correcte, tant se val si són ells els beneficiaris.
És per això que voldria aprofitar aquest espai per donar les gràcies públicament a tota aquella gent que tant està fent i fa en aquests maleïts temps de la Covid, ja que és molt difícil gestionar qualsevol desgràcia, i a més quan t’agafa de sorpresa i quan menys t’ho esperes. Què faríeu vosaltres si fóssiu el cap de Govern?
El desastre d’aquesta pandèmia és una prova de tot això que us dic. Però, fent honor a la veritat, s’ha de reconèixer que la reacció de la població andorrana, del Govern de l’Estat (amb totes les seves branques), del Consell General i dels partits polítics, dels serveis sanitaris, de la policia, de la Creu Roja, dels voluntaris i de tots aquells que sense voler m’oblido, ha estat i és extraordinàriament magnífica. 
Clar que tot és millorable! Però, sigueu francs. Us estimaríeu més haver passat la pandèmia a Espanya, a França, a Portugal, a Itàlia o a qualsevol altre país? Jo no. 
L’esforç d’Andorra –i quan dic Andorra és Andorra tota– ha sigut exemplar. Sense cap estat d’alarma tothom ha sigut conscient del que s’havia de fer i de la seva obligació cívica –menys quatre imbècils que, com sempre, n’hi ha a tot arreu–. Però en general, i de manera molt notòria, ja voldrien molts països assemblar-se a nosaltres. 
S’ha testat i es testa tota la població sempre que ha calgut i som el segon país del món que està fent més proves als seus habitants, amb unes 10.000 proves per cada 100.000 habitants per setmana. Quins resultats hi hauria a altres llocs si tothom fes el mateix? Perquè clar, a menys proves, millors resultats.
Pel que fa a la mortalitat (sempre lamentable) hem tingut i tenim una de les més baixes de tot  Europa. Concretament la tercera. La taxa de letalitat es calcula pel nombre de morts per cada cent habitants diagnosticats. A Andorra aquesta taxa és (a data del 16 d’octubre) d’1,9. Però si mirem els països del voltant veurem que a Espanya era de 3,82; a França, de 4,22; a Itàlia, de 10,66, al Regne Unit, de 7,39; a Alemanya, de 3,02 i a Suècia, de 6,04. Per tant, Andorra només és superada per Àustria amb 1,52 i Noruega, amb 1,78.
I aquestes xifres són, almenys al meu entendre, les més importants de totes. 
Quant a saturació hospitalària, i gràcies a tots els metges, infermeres, auxiliars, amics cubans, etc., hem pogut fins i tot ajudar altres països. De respiradors no n’han mancat en cap moment i els treballadors temporers han estat ajudats fins que els seus països d’origen, finalment, els han deixat retornar. Hem tancat bars i restaurants abans que ningú i els nostres polítics s’han abaixat el sou quan no gaire lluny d’aquí intentaven d’apujar-se’l.
D’ajuts a treballadors i empresaris crec, per tot el que m’han dit i explicat ells mateixos, que tampoc no n’han mancat. Clar que tots hi hem perdut! Però... què voleu d’una pandèmia?
I per acabar, cal que continuem amb el pesat esforç que hem mostrat fins ara i que seguim lluitant per aquesta estimada Andorra que –ens agradi més o menys– és el nostre futur, el de la nostra família i el dels nostres ideals.
Moltes gràcies a tothom i visca Andorra!