Àguila de sang

Primer obria l’esquena fent dos talls, un a cada costat amb un ganivet. La posició d’ell, amb els braços ben separats i alçats, subjectes amb cordes, ho feia fàcil. Després feia més profunds els talls amb una destral. Ara l’obertura era àmplia, gran, perfecta per poder remenar a dins del cos. La tradició deia que ara tocava separar les costelles i, després, extreure els pulmons. Rag! Finalment, havia de posar els pulmons sobre les espatlles, un a cada costat. I deixar-lo així. Havia quedat perfecte: una àguila de sang com manen els deus Tor, Odín i companyia.
Veure massa capítols de Viquingos a Netflix té aquestes coses, somnis com aquest. Total, l’individu que va acabar amb els pulmons per barret només m’havia proposat un taller per gestionar les meves emocions, amb sessions que incloïen anar al bosc a abraçar arbres. “Les meves emocions estan en perfecte estat, gràcies”, li deia amb les mans plenes de sang al final de tot. “Només voldria que també hi hagués tallers de racionalitat, de com introduir més raó i menys emoció en la política, el periodisme, la publicitat –l’anunci de Caixabank cantant boleros als clients mentre fa videotrucades on tots ploren mereixeria una altra àguila de sang– i tots els àmbits de la vida, perquè acabarem amb un empatx de sucre, cursileria i correcció política que ens impedirà la vida i la supervivència”. “Ah, i que deixem els arbres en pau i tinguem una relació normal amb la natura, no mística i delirant”. Buf! Em vaig quedar tan a gust. I encara em va quedar una frase a dins, me’n vaig oblidar. “La Internacional Papanates que anunciava Quim Monzó quan escrivia contes farà un pet de tan plena com estarà.”
Ragnar Lodbrok, una mena de rei Artús dels escandinaus, protagonista de Viquingos de la sèrie canadenca del canal History i després a Netflix, m’ha acompanyat aquestes setmanes de confinament. Igual que les càpsules d’història del Cehip de l’Institut d’Estudis Andorrans, a imatge i semblança de les miniconferències a YouTube Desconfinem la història, de l’Institut d’Estudis Comarcals  de l’Alt Urgell. En els dos casos, 50 càpsules ja.
Aute marcava l’hora a les quatre i deu. Guillamet marca les dotze amb les càpsules que, malgrat el desconfinament, segueixen per l’èxit que han tingut.
El públic ha respost a la història a YouTube, la pantalla ha substituït la sala de conferències, com respon també davant d’altres iniciatives culturals, com en el cas de la Jonca en dansa, una genial barreja de música barroca i dansa contemporània amb joveníssims intèrprets de l’orquestra, l’Espai de Música Moderna i Líquid Dansa. I va respondre també abans a la cançó Inventant un després, suma de molts artistes i talents.
Història, música, dansa, museus que fan jocs, vídeos i visites a YouTube i Instagram. La pantalla ens ha seguit donant accés a la cultura, allò que, ja ho sabem, no serveix per a res. Quant temps tindrem tantes pantalles? Com transformaran aquesta cultura?