Ahir vaig veure ‘Pretty Woman’

El que té de bo el fet d’escriure una tribuna al mes per al BonDia sense saber ben bé quin dia apareixerà l’article al diari és que servidor –a qui li agraden els reptes– s’hagi d’esforçar perquè l’escrit no estigui condicionat per la més estricta actualitat. Per això, i segur que ho heu entès, dir-vos d’entrada que ahir vaig veure Pretty Woman no seria del tot fals. Si més no, de manera metafòrica.

Pretty Woman,  que penso que és, a primera mirada, una bona i entretinguda pel·lícula, és el film més repetit a les diferents cadenes espanyoles i, pel que tinc entès, també a les franceses. A Andorra ho fem millor: mai no repetim llargmetratges a la nostra televisió pública, sempre que les redifusions de 1997, 2004 o el Club Piolet no siguin considerades pel·lícules.

Perdoneu, m’he distret. Torno al tema: no sabem què posar? Pretty Woman. Hauríem de fer un especial de Sant Valentí o Sant Jordi? Pretty Woman. I si féssim un cicle de Richard Gere amb el cabell canós? Pretty Woman. I així, a poc a poc, sense ser-ne conscients, estem a casa, volem veure una pel·li en una plataforma per variar, per no veure publicitat, i sí: anem a Pretty Woman. 

No us penseu que m’estic carregant Julia Roberts (no ho faria mai), o la cançoneta repetitiva de Roy Orbison, o el fragment “ens agrada moltíssim que ens facin la pilota”. No és la meva intenció, tot i que penso que si HBO va fer el que va fer amb Allò que el vent s’endugué per la seva presumpta apologia del racisme, espera’t  que sàpiguen de què va Pretty Woman.

La meva reflexió va més enfocada a l’alarmant manca d’originalitat que televisions, productores, plataformes i públic en general estem mostrant dia rere dia i any rere any. Hem tingut nou Star Wars, anem camí de la catorzena Star Trek i l’amic Spielberg em vol oferir un altre Indiana Jones d’allò més octogenari. Hi ha quaranta Spider-man i m’he descomptat en intentar recordar les inaguantables entregues de Fast and Furious. Si penseu encara que són fets aïllats, passeu per les televisions: AXN ens repeteix sense pausa Castle, Navy, Mentes Criminales i Chicago Fire. A3 Serie rivalitza amb El mentalista, Ley y Orden, Major Crimes i Crimen en el Paraíso. Les dues queden lluny de Paramount, amb el seu obstinat homenatge a la Senyora Fletcher i a Agatha Christie.

De tant en tant una llum d’esperança s’encén. El cap de programació de Divinity diu que les sèries turques arrasen a tota Europa i, alhora, un executiu d’Antena 3 manifesta que el que reclama la gent són pel·lícules alemanyes vomitives, enquadrades a la Selva Negra i on tothom és aspirant a psicòpata. Però l’esperança dura poc i, com que hi ha algú (això sembla) que se les mira, les repeteixen una i mil vegades. En poc temps tornarem a veure Qué bello es vivir, el clàssic de Capra, i per Setmana Santa caurà Ben-Hur (i que no falti!). El problema és que Ben-Hur la fan també a l’agost i per Nadal, i un bon dia algú ens convencerà que l’obra mestra de William Wyler és ideal per Sant Valentí.

Els meus amics del Passeu sense trucar de Ràdio Valira (on col·laboro), la Candela i en Ricky, han vist El Padrino fins a la sacietat, i la Mari Pili i jo us podem dir trossos de Casablanca i d’Arsénico por compasión de memòria, però perquè volem. I quan volem. Si ens fem pesats, és cosa nostra. No fem còmplice a la força a ningú de la nostra manca d’originalitat, però les televisions i el cinema insisteixen a convertir-nos en clàssics tot un munt de films que fan de bon veure una o dues vegades, però que amb la insistència de repetir-los dia sí i dia també pretenen tapar de manera ben barroera l’alarmant manca d’idees que hi ha a tots nivells.

I us deixo, que ara faran Pretty Woman i no me la vull perdre. Bon Any, Andorra estimada.