Hi ha dies que, a l’agenda que seguim els periodistes cada dia, ens trobem actes que pensem que no serem capaços d’entendre. Perquè semblen molt complicats o potser perquè no dominem el tema. El dia abans, quan te l’assignen, marxes amb mal cos, pensant què coi escriuràs d’una cosa que no entens. El sopar se’t posa malament i dones unes quantes voltes al llit abans d’agafar el son. T’aixeques amb mal cos, atemorida, l’esmorzar t’entra amb prou feines. Et vesteixes i t’arregles i surts de casa fent passets petitets, sense ganes d’arribar al lloc de destí. Entres a la sala amb la por que arrossegues des d’ahir, t’asseus a una cadira i esperes que comenci l’acte.
Però quan entra el portaveu i comença a parlar, t’adones que no ets tan poca-solta com et creies. Que encara que el tema no té res a veure amb els teus àmbits de coneixement, l’explicació és tan propera que fa que no et quedis en blanc i puguis prendre apunts i fer les preguntes que escauen. Que si et demanen una pàgina sencera per escriure, podràs fer-ho. I és en aquests moments en què t’adones de dues coses. La primera, que l’interlocutor ha fet la seva feina per ser entenedor. La segona, que el rodatge que portes a sobre com a periodista et fa estar més preparada del que creus en moments en què penses que estàs venuda. I la tercera (perquè sempre hi ha d’haver una tercera) és que no està de més tenir una miqueta de confiança en una mateixa.
Així que sí, l’acte ha anat bé i la notícia potser costa una mica d’escriure, però ens en sortirem. El pitjor que pot passar és que arribi a l’hora del tancament amb la pàgina sense tancar, però això no ha passat mai.
