El títol de la pel·lícula iraniana, Mi postre favorito, que ha arribat les nostres pantalles és prou engrescador. Només de veure’l en cartellera ja em va venir salivera i em vaig tornar a fer la mateixa pregunta que, de ben segur, tots ens hem fet en algun moment o altre de les nostres vides. M’agradaria pensar que, en llegir aquestes línies, el lector també s’ho planteja. Si no van atrafegats, els recomano que es prenguin uns instants per a fer-ho. Ja el tenen? Com que no hi ha res a guanyar, en poden triar més d’un. No els negaré que les possibilitats són tan grans que la resposta que els donaré els semblarà fins i tot esnob. M’atreveixo a deixar per escrit que, fins a dia d’avui, encara no n’he trobat cap que no m’agradi.
Si aquesta línia de debat, oberta en el primer punt i a part, no els sembla prou llaminera, n’obriré una altra tot afegint que la traducció anglesa del títol és My favorite cake, que si la versem en la llengua d’aquest article, es convertiria en El meu pastís favorit. Desconec si el lector s’ho està demanant, però en conèixer aquest nou títol, que sembla coincidir amb el farsi –persa– original, també em vaig demanar si hi ha alguna mena de pastís que no entri dins del qualificatiu de postres? Si a aquest matís hi afegim que la distribuïdora italiana li ha triat el títol Il giardino persiano (El meu jardí persa), no em negaran que no costa gens d’embolicar la troca.
Vist que podria allargar els paràgrafs anteriors fins al final de l’article, d’ara endavant els prometo que provaré de centrar-me en la pel·lícula. D’entrada, hi ha un bon grapat de raons que poden fer enrere els possibles espectadors. La primera, sens dubte, la nacionalitat. El cine de l’antiga Pèrsia s’ha guanyat certa fama, tot i els premis i el reconeixements internacionals, de ser lent i avorrit. Un segon motiu és que la seva protagonista és una dona que ja fa temps que ha entrat en el que coneixem com a tercera edat i, a més a més, viu sola. Per contra, la crítica, la rebuda obtinguda arreu i els molts problemes que van tenir els seus directors –als quals se’ls va prohibir sortir de l'Iran per a assistir a l'estrena internacional, però també que el govern d’aquest país va prohibir l'assistència a l’estrena de Berlín– es converteixen en arguments favorables per fer-los venir ganes de veure-la. No puc passar per alt que ni les postres ni per descomptat el pastís, ni el jardí que tant ha agradat als italians, formen part de la trama. Arribats a aquest punt potser hi ha algun lector que es demani el perquè del títol triat. M’agradaria pensar que és prou atractiu com per fer-los venir ganes d’anar al cine. Un cop vista la pel·lícula, m’ho podran rebatre, o no.
