Aigua per donar i per vendre

Segons el poeta, escriptor i dramaturg britànic W. H. Auden, guanyador del Premi Pulitzer l’any 1948 –i gendre casual del premi Nobel Thomas Mann–, “milers de persones han sobreviscut sense amor; cap sense aigua”. I és que un 70% de la superfície de la Terra és aigua, però només el 3% és aigua dolça i un 2% es troba congelada!
Imagineu-vos, doncs, com n’és de preuada l’aigua potable que fins i tot els antics grecs i romans retien culte a les fonts naturals, consagrant-les als déus... I al nostre Principat, per si algú no ho sabia, en tenim més d’un centenar, de fonts! Si bé no estan consagrades a cap déu, sí que la tradició ha volgut deixar alguns noms per la història que, a més d’un, li faran obrir la boca i no pas de set!
Algunes tenen nom de colors: una font verda a Ordino, dues fonts blanques a Ordino i Canillo i tres fonts roges a Sant Julià de Lòria, la Massana i Ordino. D’altres estan dedicades a animals. Ves a saber si hi anaven a abeurar: la font de l’ossa, a Andorra la Vella, i la font dels isards, a Canillo.
N’hi ha de fredes com les de la Massana, Ordino i Sant Julià. D’altres potser són més calentes, com la dels bullidors, a Canòlich... I de ferruginoses, com les de ferro, a Montaup i a Aixovall, sense oblidar la font de ferro del planell gran del Forn, a Canillo.
Alguna està dedicada als oficis d’antuvi, com la font dels traginers, a la Rabassa; la dels miquelets, a la Massana, pels membres de la milícia reclutada en temps de guerra de Catalunya; la dels correus, a Canillo i, fins i tot una de dedicada als mentiders, a la Rabassa, qualitat que al nostre país alguns han elevat a un nivell professional.
I com a país de tradició religiosa i de costums seculars comme il faut, també tenim una font dels capellans, a la coma de Ransol, i una font del bisbe, al bosc de Pal. D’altres fan honor a productes de la terra com la font de l’enciam, a Ordino; la font del baladre, que és un arbust, a la Massana; la font del ginebre, al Mas d’Alins; la font del fenoll, a Coma Pedrosa, o la font del bessó, que és com es diu la polpa d’un fruit de clofolla, a Sant Julià.
De gentilicis només n’hi ha una: la font de l’encampadana, que és a Canillo, sempre que no considerem un gentilici el col·loquial gavatxo, doncs al Pas –no podia ser enlloc més– hi ha una font de la gavatxa. I com aquí som així de xulos, també tenim la font del gargallet, que fa més fi que escopinada, a Sant Julià; la font pixadera, al Madriu d’Escaldes; la font podrida, a Aixirivall; la font dels pets, que tothom nega haver-se tirat mai, a la Massana, i la font de la xona (que de manera poc fina fa referència a la vulva) a Setúria. I si bé sempre hem estat curosos amb les nostres muntanyes, a Encamp hi ha la font de la colilla, a saber si el nom és pels incívics que tiren les burilles.
Però dites d’una o d’altra manera, les nostres fonts són la nostra riquesa i la seva aigua, la nostra vida. Però com deia Einstein, “què sap el peix de l’aigua on neda tota la seva vida?”