Reflexionava fa pocs dies una amiga, mirant amb tendresa la seva ja ben crescuda criatura que sopava al costat, que “tu els cries, els eduques, com bonament pots, però ells agafen el seu camí i no ho pots controlar”. Pot dir-ho ella amb orgull: li ha crescut el plançó tan dret que fins i tot podem compartir amb ell els que som quasi sexagenaris la playlist. Imagineu-vos.
Em ve al cap pensant en, ja saben, aquests innombrables que es dediquen a embrutar piscines amb excrements humans, seguint un hipotèticament molt graciós repte viral. Sovint tendim a maldir no ja els seus óssos sinó els dels seus pares. Probablement han fet el que han pogut. Però més enllà de l’entorn familiar, naturalment, hi ha aquesta societat que estem construint entre tots. O enfonsant-la, no sabria posicionar-me, a la vista d’incidents d’aquests tipus i de tot allò que, de desagradable, corre per les xarxes socials, com un mirall espantós d’allò en què ens estem convertint. O no. Igual té una gràcia immensa i és servidora, que no la pilla.
Tots, suposadament, travessem un procés de formació de la conciència moral. Sabran explicar-ho bé psicòlegs i pedagogs i ja em corregiran, però proposava el psicòleg nordamericà Lawrence Kohlberg una sèrie d’estadis que culminen amb l’individu posant a prova les normes, pas necessari per a la creació d’una personalitat ètica pròpia, crítica.
Topar amb les regles és una cosa que tots hem fet i que ajuda a generar individus lliures, amb criteri d’allò que és just i injust malgrat les convencions. D’alguna manera, tots ens hem cagat en les normes. Però no literalment. Què ens està passant, doncs?
