L’aigua, aquest compost químic transparent, inodor i insípid, s’ha desbordat. Entre els degustadors amb la seva llista de matisos i el seu llenguatge secret i els dietistes amb la seva relació de beneficis l’han posat de moda i han convertit el cubalibre en una tradició bàrbara i antiga, com l’orujo elaborat en un alambí d’una casona gallega o el patxaran de la tia Gertrudis. Els dissenyadors han assumit el repte d’envasar-la en ampolles amb incrustacions de cristallets de vidre Swarovski i làmines de titani sideral. Als restaurants tries una aigua de la carta i el cap de sala l’acompanya amb pètals de rosa, gotes de coriandre i unes llàgrimes de taronja sanguina d’un arbre que hi ha al costat del volcà Etna. Farà olor de colònia, d’aquestes que anuncien a la televisió amb un forçat accent francès, però sense alcohol.

Al pas que anem, els joves barrejaran aigua amb coca-cola perquè el calimotxo els sonarà a una cosa antediluviana, la gent important aguantarà un vas d’aigua a la mà mentre domina el món i les borratxeres seran un record de l’època de les croades. La beguda a les discoteques serà el xarrup d’aigua del mont Fuji, que sortirà d’una ampolla amb una etiqueta on hi haurà escrit un haiku elegíac sobre les virtuts depuratives de l’H20, o d’una edició especial amb un envàs creat per un dissenyador de prestigi amb el líquid extret del bloc de gel que va enfonsar el Titanic.

Ja hi ha aigües amb noms d’illes exòtiques, anglicismes i propietats suposadament miraculoses. He rebut una oferta per comprar-ne una que, segons la publicitat, prové de King Island (Tasmània), un indret perfectament situat per recollir aigua de la pluja perquè està a 40 graus de latitud sud i els vents són de component oest. Asseguren que aquesta aigua és 400 vegades més pura que les estàndards mundials i que, una vegada recollida, passa per una sèrie de filtres i una esterilització per rajos ultraviolats. Té 9.750 gotes al mòdic preu de 10 euros.

I això que beure aigua és una necessitat bàsica: els experts en alimentació recomanen consumir-ne uns dos litres al dia. En bec de l’aixeta i la poso en una ampolla de vidre que he etiquetat com a Eau de Robinet, que té més glamur. Però hi ha gent que és capaç de pagar 9.000 euros per un envàs de Supernariwa, que prové d’una font que té milions d’anys i que és una mena d’elixir de l’eterna joventut, o d’invertir 356 euros en la Kora Nigari, que és aigua dessalada procedent de Hawaii entre les propietats de la qual hi ha la de fer perdre pes, reduir l’estrès i obtenir una pell tonificada i radiant.

En un restaurant el sommelier em va recomanar aigua de la Patagònia per al peix i una d’alta mineralització procedent d’una font islandesa si optava per la carn vermella. Totes dues a un preu exagerat. M’importa un rave la procedència i les virtuts de l’aigua, el que realment em preocupa és que 1.100 milions de persones, més d’una sisena part de la població mundial, no té accés assequible a aquest bé de primera necessitat.