Sembla que ara sí que va de debò, la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, la Rússia de Putin, és un fet. I mentre Europa pensa quin pas fer i ens apressem a treure els nostres del perill d’una altra pandèmia, la del conflicte bèl·lic, que per desgràcia ha estat sempre una mica latent, aflora i de quina manera. Però si està lluny, però si nosaltres no tenim ni veu ni vot, però si no hi podem fer res, però si... Sempre podem fer alguna cosa, i tant, educar els nostres en el respecte, en la resolució de conflictes que no passi per aixafar els punts de vista dels altres, en no creure’ns superiors ni millors que els altres en el reconeixement dels drets humans, en definitiva. I vols dir tu que amb això pararàs o evitaràs que hi hagi una guerra? Doncs no, però en qualsevol cas contagiarem els nostres ideals de pau i de justícia a altres. I els que estan allà? I patiran i pateixen en tants altres llocs del món on viuen en un estat de guerra permanent? I els companys de professió que se la jugaran per explicar i retratar què està passant? En aquest punt em ve a la memòria el record del fotògraf i periodista català Jordi Pujol Puente, amb qui vaig coincidir a l’Autònoma, que cobria el conflicte bèl·lic a l’antiga Iugoslàvia per a l’Avui i va morir el 17 de maig del 1992 a Sarajevo quan va esclatar una granada al pas del vehicle en el qual anava. Tenia 24 anys. Es començava a obrir pas en aquest petit món nostre. Justament dimecres l’ajuntament de la capital de Bòsnia el va nomenar ciutadà d’honor a títol pòstum. Anant cap a Sarajevo va escriure en el seu diari: “Ja no hi ha camí de sortida ni tornada enrere”. Tant de bo en aquesta nova guerra sí que hi hagi marxa enrere.
