Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de RAreny

Rossend Areny

Mestre i exconseller lauredià

 

 

Així ens va…




Anem pujant, tot xino xano, pel camí d’Ordino cap a Segudet. No hi havia estat mai i sembla un lloc ben tranquil i poc freqüentat, ideal sobretot ara que ens trobem immersos en la segona onada de la pandèmia. Toca baixar. Parem aquí i allà, gaudint de la remor i la frescor que ofereix el riu de les Aubes. Però tan idíl·lica situació s’acaba de patac. Pel camí observo en la llunyania una persona que puja fent jòguing. Ens aturem de cop. La ment ens juga una mala passada, sembla que va sense mascareta i és el tros de camí més estret. Gairebé només hi passa una persona i en som tres.

Quina paranoia tot plegat, segur que sí que la porta. La gent és responsable, i més si estàs a punt de creuar-te amb un paio i el seu fill petit, que d’una volada es troba en braços del seu pare per si de cas. Es va apropant i aquella certesa es va convertint en dubte i aquest cada cop és més raonable. O duu una mascareta, com les que fan ara, amb una boca oberta molt ben dibuixada, o efectivament… no en porta. No en porta.

Em ve al cap la imatge d’aquell home esbufegant al ritme de les seves passes accelerades, exhalant milions de partícules de saliva, potser ben carregades de virus, que ens arriben a nosaltres amb tota seguretat; ens separaran potser uns cinquanta centímetres a tot estirar i en el millor dels casos. Moment de pànic, segurament injustificat per diverses raons.

La primera perquè tant ell com nosaltres, en el darrer moment, trobarem la manera de passar sense sortir-ne perjudicats. La segona perquè segurament es posarà aquella mascareta que deu portar a la butxaca justament per situacions com aquesta. I la tercera perquè imperarà el sentit comú i totes dues raons es combinaran, com per art de màgia, i els uns i els altres continuarem la nostra ruta sense més.

Ni l’una ni l’altra acabaran passant. El paio sembla definitivament no portar mascareta i tampoc la intenció de variar el més mínim la seva trajectòria, malgrat el doble obstacle humà amb el qual està a punt de creuar-se. Pare i fill, que sí que duen la mascareta com Déu, el ministeri de Salut i el sentit comú manen, s’enfilen com poden en el talús amb el perill que això suposa de caure al riu, per deixar passar l’insolidari esportista, minimitzant així el risc d’inhalar aquell alè pestilent. Sense abandonar l’educació, no per ganes, sinó per intentar comunicar sense faltar al respecte, li dic que hauria pogut posar-se la mascareta que, de fet, sí que duia penjant del cinturó, o aturar-se i veure com passaríem tots plegats en aquells escassos centímetres de camí sense perjudicar-nos mútuament. Rebem una resposta ben diferent quant al to. Es justifica dient que ell està fent esport. Simplement, ell està fent esport. Si corres pel tartan de la vora del riu Valira, de sentit únic, entenc que no duguis la mascareta. De fet, pots no dur-la. Però en un camí urbà, en el qual tot just passa una persona, hauries de ser més responsable, empàtic i respectuós. Li recrimino llavors la seva falta de respecte i em contesta de males maneres, sense aturar-se, que truqui a la policia. Sense comentaris. Baixem del talús i seguim baixant, perplexos per la situació viscuda.

Però aquesta és només una de les moltes que ens toca viure als qui intentem fer les coses bé. Botellons a Sant Cerni cada cap de setmana, gent que, pel carrer, et passa per la vora fumant com si no passés res, d’altres que malgrat la consigna de mascareta i distància social, et passen fregant com si no et veiessin o persones que duen, per norma, la mascareta sense tapar-se el nas… Sense parlar de les freqüents trobades de persones que no són de l’entorn proper i sense mascareta ni distanciament personal…

Més enllà de les consignes o recomanacions que ens donen les autoritats, crec que ja no impera ni el sentit comú ni el respecte cap a les altres persones. També penso que el confinament i les seves conseqüències han estat oblidats massa ràpid i que d’aquell episodi no en vam sortir molt més responsables i conscients del que estava succeint. En general, ni som més conscients ni tampoc conseqüents amb la nova normalitat. Potser és un problema de percepció: la nova realitat és, dissortadament, una tornada a la normalitat absoluta. 
Digueu-me exagerat, paranoic, pesat, tot el que vulgueu, però… així ens va.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic