Podríem començar gairebé igual que fa quinze dies, amb la frase de Jordi Galceran: “La cultura és sempre qui primer posa el mirall al davant del passat” i canviar simplement les darreres paraules, per “del present”. I podríem seguir dient el mateix: qualsevol de les arts, posem la plàstica, la música o la literatura, tenen el poder d’activar reflexions i anàlisis, preguntes i mirades des de moltes perspectives. Ampliem una mica més arts, posem-hi ara la il·lustració i la fotografia, i també tenim text vàlid per avui. 
Censurar obres d’art és propi del 1970 i, en el cas de la cònsol d’Escaldes, intentar censurar els mitjans de comunicació, és del 1970. Censurar una exposició que s’ha aprovat exposar és incomprensible, és un acte de poca confiança i desqualificació de les tècniques o comissàries. És creure només en la cultura d’aparador, de lluïment, i desconfiar de l’autèntic poder de la cultura, el d’obrir reflexions, ments i finestres. És demostrar que la cultura fa nosa al poder. 
I això és del 1970, quan a Andorra no hi havia Constitució, ni legislació social, ni laboral, quan els veguers podien censurar tot allò que volguessin, quan no hi havia dret d’expressió, de manifestació, ni llibertat de premsa. Quan es censurava directament, a dit, autoritàriament, sense dissimular. Temps en què el veguer episcopal tancava la papereria Sol perquè s’hi venien publicacions immorals per por de molestar l’Església. Temps en què les autoritats franquistes espanyoles tancaven la frontera en represàlia a una suposada i inexistent crema de banderoles després del concert de Paco Ibáñez, i temps en què la vegueria prohibia el concert de Lluís Llach per por de molestar les autoritats espanyoles. (I una xerrada de Lluís Maria Xirinachs i un concert del cuarteto Cedrón), actes que havia organitzat el Centre Cultural d’Andorra que feia olor de sofre (perdoneu l’autocita però el tema és aquest). Temps en què es prohibia una conferència d’un monjo budista sobre la meditació per por a unes presumptes conseqüències poc edificants, podia incitar a l’homosexualitat. Temps en què es renyava els joves del mateix Centre Cultural per haver convidat Armand de Fluvià a fer una conferència sobre homosexualitat que podia haver molestat. 
Als anys 70 la censura s’exercia en nom de la por, de l’equilibri com a país petit, per a la prevenció de terribles conseqüències. Por a tot, por que paralitza qualsevol reflexió, amb el lema de seguretat abans que llibertat, un lema que triomfa en temps de polarització.