El sol radiant d’aquest tendre mes de març a París contrasta amb la foscor de l’entrada a la sala d’exposició dedicada a Nan Goldin, al Grand Palais. Com si ens endinséssim en un univers paral·lel, se’ns rep en un espai immens, de sostre altíssim, amb prou feines il·luminada.
Se’ns presenten sis diaporames formats per fotografies de l’artista, en els quals ens submergim en la seva vida, en la seva intimitat i en la dels seus companys. Hi apareixen personatges que retrobem d’una obra a l’altra, com si es tractés d’un mateix relat fragmentat, i que acaben esdevenint el reflex d’una generació marcada per la festa, les drogues, la marginalitat, la sida i les addiccions.
Les imatges no sempre són fàcils de mirar. Acompanyades de música –cal destacar les composicions de Mica Levi, autora també de la banda sonora de la pel·lícula La zona d’interès– i de missatges telefònics d’amics addictes, es construeix una experiència sensorial especialment colpidora. A Memory Lost, l’artista mostra les conseqüències de l’addicció des d’una perspectiva profundament humana. A través de relats i fragments de veus, l’espectador pot copsar per què aquells joves consumien substàncies: "era com ser als braços de la mare", diu un d’ells. El diaporama mostra imatges de festes, espais devastats després d’aquestes, cossos profundament afectats i, finalment, la mort. Tot plegat revela la fragilitat d’aquestes comunitats, sense caure ni en la condemna ni en la idealització.
La Ballad of Sexual Dependency és el diaporama que va donar a conèixer Goldin al gran públic. L’obra recalca la dualitat de l’amor, tant en la seva pròpia història com en la dels seus amics, combinant escenes de sexualitat crua amb imatges de violència i dolor: Nan amb l’ull morat, o amb un blau en forma de cor a la cuixa. Aquesta imatge, particularment commovedora, així com les cançons que sentim durant la projecció Crazy Love i Fais-moi mal, Johnny, ens mostren un amor que esdevé destructiu. La paradoxa entre la bellesa de l’amor i la lletjor del dolor recorda Baudelaire. El poeta empra l’imaginari de les flors, quelcom pur i innocent, i ho apropa al mal, de la mateixa manera que Goldin mostra un amor impossible de deslligar del dolor.
Després de més de dues hores d’immersió en aquest univers, en sortim impregnats de sensacions contrastades. Hem passat una estona llarga concentrats únicament en imatges i música, sense distraccions, en silenci. Allò que observem és efímer: està prohibit fotografiar les obres. Un apunt, però, seria que, tot i que l’espectador pot entrar en un diaporama en qualsevol moment, és evident que l’artista no ha situat les imatges a l’atzar. Aquest ordre és l’expressió d’una intenció precisa, i la manera com està concebuda l’exposició pot fer que alguns matisos se’ns escapin.
En acabar aquest viatge, la banalitat del nostre dia a dia ens decep. A la botiga de l’exposició, un últim detall crida l’atenció: no hi ha postals. "Així ho ha volgut l’artista", explica la dependenta. Potser per preservar la intimitat dels seus, per copyright o perquè aquestes imatges no poden entendre’s totalment si es separen del diaporama, l’artista ens deixa únicament amb les nostres percepcions, sense cap traça de l’experiència gairebé catàrtica que hem viscut.
Definitivament, l’obra de Goldin s’emmarca en l’àmbit del record, del somni i de la melangia.
