Això no ven

A part de Trump, Biden i tot el seu sarau, la setmana passada va tenir una altra protagonista: Irene Vallejo, Premi Nacional d’Assaig del ministeri de Cultura espanyol pel seu llibre El infinito en un junco.
El volum porta ja vint edicions només en un any, i  a banda de la traducció al català i al portuguès, se’n preparen moltes més. Parla dels llibres i les biblioteques al món clàssic: a Grècia i a Roma. Vallejo connecta Alexandre El Gran amb pel·lícules i sèries de l’actualitat, va amunt i avall al llarg de la història de la cultura i mostra com els humans hem estat donant voltes als mateixos temes, històries i mites pels segles dels segles. Tot en un to proper, divulgatiu, amè, però amb el màxim rigor intel·lectual (que bé que queda aquesta frase, però és certa). 
M’encantaria veure en vídeo com va ser la reacció dels editors davant de la proposta. No sé si n’hi devia haver algun que va pronunciar la frase: “Això no ven”.
Siruela és una editorial de luxe, de culte, que no fa gaire soroll. Per tant, no crec que l’èxit d’aquest llibre sigui una operació de màrqueting –o com es digui ara en llenguatge cool per fer-se l’interessant i semblar un expert en la matèria–, sinó fruit del boca-orella, de l’èxit de les coses ben fetes i interessants, de la capacitat d’escriure i de comunicar bé. 
“Això no ven” és un clàssic per mirar la cultura des d’algunes òptiques. Els ulls mercantilistes no veuen mai, no compten, un resultat immediat de la cultura. 
La cultura pot ser un aparador per figurar, una eina per atreure turistes, una cosa que “cal” fer com per obligació, una manera de mostrar una identitat en el sentit més essencialista i ranci, una forma de relacionar-nos, pensar-nos, viure en comunitat oberta i plural, un plaer, una manera de divertir-se, un instrument per pensar. La cultura pot ser mil coses, i sobretot ha de ser aire i llibertat per als cervells. 
Andorra Turisme disposa d’un pressupost alt, molt alt, per programar actes culturals i espectacles, mentre el ministeri de Cultura ha de destinar grans quantitats a infraestructures i monuments que demanen un manteniment molt car. 
Resulta paradoxal que els museus d’Andorra hagin estrenat un web modern i renovat fa poquíssim i que hagin de funcionar amb tan poc personal i recursos, en un país que vol un turisme cultural de qualitat.
Andorra turisme calcula que el L’AndArt no atreu prou turistes i en retira el patrocini, segons explicava Pere Moles en aquest diari fa uns dies. Quants són prou? Què significa per a Andorra el L’AndArt? Què aporta? 
Durarà sempre aquesta esquizofrènia,  Andorra turisme/ministeri de Cultura? I aquesta manca eterna de model?  Per què es vol la cultura, què es vol vendre exactament?