A això, se li’n diu vida

Qui no ha fet alguna trampeta o trampa durant el confinament? O algun d’aquests coneguts com a errors de joventut o d’altres d’anar sobrats d’experiència? Qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra. La vida està farcida de coses que t’ofereixen un plaer instantani a canvi de fer-te pagar la factura en anys de vida i, el pitjor de tot, sent-ne plenament conscient. Aquesta maleïda pandèmia, la del coronavirus –perquè després n’hi ha d’altres que conviuen amb nosaltres– ens ha tancat a casa, i ha convertit la temptació de relacionar-nos en gairebé un delicte. No ens ha permès socialitzar.  És així per evitar posar-nos malalts i també per no posar malalts els altres, pel risc de mort per als més vulnerables. Però no estàvem del tot preparats alguns de nosaltres per seguir aquestes normes. Com sempre quan es fa una llei –o és un repte?– som egoistes de mena i més xulus que ningú, ja pensem a esquivar-la i no complir-la. I si obviem aquesta llei no ens castiguen. Ens deixen fer. Llibertat. La culpa és nostra. Dels éssers humans: l’altra pandèmia. Ens han avisat de totes les maneres possibles que ens comportem bé. No ens obligaran per sempre a tancar-nos a casa. Ni tampoc a no poder fer festes amb els amics. Ni ens prohibiran, de manera eterna, abraçar-nos i socialitzar. Ens demanen un xic de temps. Tornarem a la normalitat aviat si ho fem bé, i tard si ens comportem malament. No ens creiem invulnerables ni superiors a la resta. Tan difícil és no cometre errors de joventut o pecar de sobrats? Tenim la sort que no ens castiguen ¿o és una desgràcia que no ho facin? Ja ho diuen: el més pervers de la culpa és que un pretén dribar-la inclús a un mateix. En fi, que complicat ho fem tot...