Apreciat ministeri d’Educació,
Imagino que aquesta sèrie de comentaris que faig veure que els dedico –en realitat, dirigits als lectors– els deuen fer somriure, com hem somrigut nosaltres en veure les reflexions que ens adrecen certs pròcers de la política nacional. “Ja hi torna amb els missals!”, deuen pensar. (Ah, no, perdonin…, que es veu que missal és ara paraula tabú.)
Anem al tran-tran, que diria el cantaor. Ja vam exposar el diàleg amb l’escriptor Sebastià Bennassar i una pinzellada dels models d’ajuts que tenim més a prop –el català i el francès– per contrastar-los amb el que no tenim a Andorra. Ara voldria lligar tota aquesta presentació i desenvolupament a alguna mena de conclusió, i per fer-ho vull tirar d’un parell de reflexions dels escriptors Oriol Ponsatí-Murlà i Bel Olid. Siguem clàssics per una vegada!
En una recent entrevista que li fa Andreu Navarra a Directa, Ponsatí-Murlà, que a més és professor universitari, traductor literari i director de la gironina Edicions de la Ela Geminada, deia: “Em preocupa que no tinguem, entre tots plegats, la capacitat d’aprofitar tot el talent que tenim concentrat en joves que cada dia són menys joves, d’entre trenta i quaranta anys.” Es refereix a creadors de l’àmbit de la llengua catalana –alguns dels quals diria que han ultrapassat els quaranta–. Prossegueix: “Em preocupa que no acabem de ser conscients del capital humà que estem dilapidant i de les conseqüències en termes culturals que això pot tenir a curt i mitjà termini.” Punsatí-Murlà afirma que aquests creadors tenen una cultura, una solvència, un talent i una preparació que no sap veure ni de bon tros en la generació literària precedent “dels qui ara fa trenta anys tenien trenta anys (i que és la generació que trobes fotent nosa a tot arreu)”. Extrapolem. Sense parlar aquí de generacions ni de noses. I nosaltres, que som tan pocs, ens permetrem dilapidar aquest capital creador –naixent, consolidat o latent–? Amb el poc que ens costaria creure en els nostres creadors i fer-nos un nom propi al món via la creació literària? (Res a veure, per exemple, amb els 200.000 euros que s’inverteixen en un concert de festa major del país! En una sola nit! I ningú no arquejarà la cella.)
En un article a Nació Digital, Bel Olid es pregunta què passa amb la cultura que ens costa tant d’entendre que qui la crea ha de poder-ne viure: “A països com Islàndia ho tenen clar: si vols escriure un llibre, presentes un projecte i, si es considera interessant, et bequen durant dos anys perquè l’escriguis. Dos anys de sou modest però digne per escriure.” Ja tenim delineat un altre model a banda del català (millorable?) i el francès (parcialment imitable?). No pot el Govern a partir d’aquestes pistes, recerca més seriosa i ganes reals d’apostar per la cultura, fer ara un pas endavant?