Celebro enormement, no es poden imaginar com, que Otegi, Bildu i tota la patuleia d’amics i simpatitzants hagin redescobert la seva humanitat gràcies al patiment del poble palestí. Comprendran vostès que tot plegat hauria sigut molt més creïble si la mateixa empatia que els genera el dolor dels palestins a milers de quilòmetres de distància l’haguessin manifestat, ni que fos una mil·lèsima part, quan els morts pel terrorisme etarra els tenien a sota de casa. Lamentablement, jo només en recordo una gèlida indiferència, quan no una oberta, repugnant alegria de gudari de pa sucat amb oli. O de merda. Companyies bastardes com aquesta –o la dels cupaires, més a prop nostre– haurien de posar la mosca rere l’orella als que tant se senten interpel·lats per la causa palestina i que mai no han dit ni mu per totes les altres matances que es perpetren al món. La diferència és evident: el mesquí càlcul polític, que només a Palestina el dolent és Israel, i que cantar Des del riu fins al mar et posa automàticament al costat correcte de la història, quina escalforeta de ramat. Sembla que també nosaltres reconeixerem l’Estat palestí. Ho entenc, de veritat, per pragmatisme i per lleialtat als nostres veïns i aliats, a qui hem de donar suport fins i tot (o sobretot) quan s’equivoquen. El postureig propalestí és flagrant en polítics terminals com Macron i sobretot Sánchez, que han vist en la causa un salvavides polític, i sí, Netanyahu haurà de ser jutjat pels crims de guerra perpetrats a Gaza. Però ni un minut abans que els líders de Hamàs, si en queda algun, que han buscat la matança. Reconèixer ara l’Estat palestí és donar a Hamàs la raó i assumir que el 7-O va valer la pena. Que estava per tant justificat No sembla un moviment especialment clarivident. En fi, que si ens hem de posicionar al costat d’humanistes com Hamàs i Otegi, que no sigui per gust sinó perquè ens ho han ordenat França i Espanya. Diguin-nos-ho, sisplau.
