Al final de tot, els records parlen de tu

La setmana passada –i afegint-me al Iago Andreu i l’Eva Arasa, i tants altres que també l’anomenaven així–, el Rosell ens va deixar. Jo me l’imagino com diu l’Arasa conversant en una butaca amb Déu, i repassant tantes i tantes línies que li han dedicat a les columnes d’opinió i a les xarxes. Ho deu tenir retallat, doblegat i entre un munt de papers tot desordenat. “Caòtic”, com diu la Roser Porta. S’emocionarà i plorarà veient que tots el recordem com un “autèntic mestre”, com diu l’Enric Guinart, i la seva passió per la portada, pel titular i aquell crit al Tony Lara de “vull la foto”. Com diu Porta, jo també parlo des de la idealització d’una etapa, d’aquell equip a les oficines de Caldea que era com una família, i que com a fills molts cops ens queixàvem d’aquella “tossudesa” i de l’obsessió per treure el tema, i d’altres, però també l’admiràvem com el nostre pare de professió. Jo em quedo amb la humanitat i l’estima que ell tenia i em va demostrar. Recordo la seva mà gruixuda que molts cops et premia per abraçar-te o es recolzava i gairebé em tombava amb tot aquell pes. Recordo aquell contacte tan humà, íntim, proper. Aquells dinars en què sense més ni menys ens deia al Rafa i a mi que ens estimava. Segur que si ens hi parem a pensar tenia molts defectes, però al final, al final de tot, i sense unes memòries escrites o sense que algú hi dediqui temps per escriure un llibre biogràfic, el que quedarà del pas de cadascú per aquest món serà aquells records que la gent té de tu. I el Rosell estirat a la butaca brindarà amb un whisky diví orgullós de l’empremta que ens ha deixat.